25 d’agost 2016

Exoplaeta acollidor?


Gràcies a la difusió que n’ha fet Salvador Macip, escriptor i científic que segueixo de fa molts anys a les xarxes socials, m’assabento que un català, Guillem Anglada-Escudé, ha descobert un exoplaneta que podria tenir les condicions òptimes per a acollir vida, tot just aquí a la vora, orbitant a 4,2 anys llum al voltant de l’estrella Pròxima Centaure, la que es troba menys lluny del nostre Sol.
Em crida l’atenció tot allò que té a veure amb l’univers, em fascinen les seves dimensions, la nostra petitesa, els seus misteris... Aquesta notíciaté per a mi molta molla, des de diversos punts de vista.
En clau independentista, i agafant-nos-ho amb sentit de l’humor, no puc deixar de recordar aquella famosa frase d’un conegut ministre del Exterior, que amenaça els catalans a vagar fora del Sistema Solar si gosem independitzar-nos. Es veu que algun català s’ho ha pres seriosament i ja està buscant una nova llar que ens aculli.
En clau de país, o d’Estat, es tracta d’una nova clatellada a l’engranatge pervers que és incapaç de fusionar sistema educatiu, amb la inversió que representa, i el posterior desaprofitament en clau investigació. Ja són allau els científics formats al nostre país que troben oportunitats lluny de casa (sense caler anar-se’n a una altra estrella, encara), i que allí ofereixen els seus descobriments. Rebre una nova notícia com aquesta representa una barreja d’orgull i indig-nació. Salvador Macip diu al seu facebook: “A veure si aquesta mena de notícies fan reaccionar els nostres polítics i posen en marxa millors plans per retenir talent”. Jo li comento, textualment: “ja fa temps que he perdut la innocència”. I ell acaba de reblar: “i l’esperança.” I és que ell és un exemple més d’aquesta vergonya.
Però aixequem els ulls del nostre propi melic, i mirem-ho en clau d’espècie humana. El descobriment, que era qüestió de dies o d’anys que arribés, és fascinant. La nostra vida és ben poca cosa en clau universal, fins i tot planetària, i hi ha una qüestió que queda encara molt lluny dels nostres plans propers: la necessitat d’abandonar la Terra. Si no som tan tanoques de fer impossible la vida abans, arribarà un mil·lenni en què haurem de fugir per sobreviure, en direcció a una altra estrella. Falta molt, és cert, però la tasca és tan gegantina, que els preparatius haurien de començar força aviat, potser ja els estem fent (imagineu el que costa fer una maleta per a una setmana de vacances). Jo de vegades jugo a imaginar el moment. Quan apareixen notícies en relació amb la despesa que es destina a investigació espacial, sovint apareixen queixes o laments dirigits cap a altres necessitats que ens semblen més bàsiques, cap a altres problemes vitals que ens assetgen ara mateix. Potser és cert, però segur que trobaríem altres despeses que són molt menys necessàries a l’hora d’estalviar.

Els humans som curiosos, o xafarders, si voleu, i tenim una set insaciable de saber, de conèixer, d’anar més enllà, precisament per a descobrir què som i com som. Jo no puc evitar apuntar-me a la il·lusió.

mascles i femelles

Ahir em van obrir els ulls. Resulta que hi ha melons mascles i melons femelles. I que no es distingeixen tocant-los. I que les femelles són més bones i dolces.
I que no ho hagi après fins passats els cinquanta!!!
El món camina amb paus de plom.

24 d’agost 2016

Entrevista a Alquibla

Avui es publica a la web Alquibla, dedicada al món dels llibres, l'entrevista que em va fer Eva María Galan Sempere.

El nostre pitjor enemic; l'illa


L'illa on es desenvolupa gran part de l'acció de la novel·la El nostre pitjor enemic és un espai limitat, perdut a l'oceà, lluny de cap altre rastre humà. Un espai una mica claustrofòbic d'on és difícil, o impossible, sortir. A més, el seu clima monòton pesa com una llosa a la rutina diària dels personatges, sol rere sol, calor, xafogor.
Una illa amb un to rogenc, desèrtic, amb uns "habitants" ben poc amables.

23 d’agost 2016

Una bella paraula

"Una bella paraula està més amagada que la maragda, però se la pot trobar a la serventa que mol amb el molí de mà."
Ensenyances, de Ptahotep, Imperi Antic Egipte

22 d’agost 2016

els carrers que fan baixada

"Els carrers que fan baixada són més llaminers, però si et deixes portar i no pares compte, pots caure i prendre mal."
El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.

21 d’agost 2016

El nostre pitjor enemic;primera presentació


Aquest dimecres, 24 d'agost, tindrà lloc la presentació oficial d'El nostre pitjor enemic. Com a obra guanyadora del premi de 2015, es presentarà enguany com a acte previ a l'entrega del XXXIV Premi de Narrativa Ribera d'Ebre.
Sense dubte, enguany ho viuré sense tants nervis, i podré gaudir de l'acte que des de fa tants anys i tan bé organitzen a Vinebre.

El nostre pitjor enemic. Personatges: el general


El general és el personatge que serveix d'excusa perquè es desenvolupi la trama de El nostre pitjor enemic. És un dictador que, després de trenta anys, ha estat enderrocat per una revolta. La Junta Militar que governa el país el vol mantenir lluny de forma discreta, que no molesti. Per al nostre comandant, serà una mena de monstre que caldrà vèncer, tot i que són altres els monstres del seu passat, i del seu dins, els qui realment el torturen.
Una petita descripció del general. Per cert, em vaig basar en un personatge cinematogràfic mentre pensava en ell, algú autoritari i dur (algú s'arrisca a endevinar-lo). Més informació dels personatges aquí:
.
Tot i els anys, és un home corpulent que desprèn energia. El rostre marca angles precisos, mandíbules endurides amb fermesa. Els cabells blancs, pentinats enrere, fan que els ulls destaquin en una mirada penetrant, hipnotitzadora; ningú és capaç de suportar-ne gaire temps la trajectòria. El coll és gruixut, prepotent, i quan es gira de cop se li tiben els músculs com estries de columnes antigues, sota les quals s’hi arreceraven els déus. Les mans tenen quelcom de mitològic, d’heroi a la recerca del foc, i sempre les té en moviment, una o l’altra, ara l’una, ara l’altra, mentre fa ballar entre els dits, curiosament de manera alegre, una moneda.

20 d’agost 2016

Vèncer

Estem en plens Jocs olímpics i, sovint, després de l'èxit d'algun/a esportista, s’afirma entre exclamacions que l'esforç té recompensa. Hi estic d'acord, però aquesta frase no només ha de mencionar-se quan algú aconsegueix penjar-se una medalla, preferiblement d’or. Per cada medallista hi ha centenars, milers, d'esportistes que s'esforcen dia a dia i no assoleixen aquest "èxit" ni aquest reconeixement. Cal tenir present l’esperit olímpic, aquell antic, i antiquat esperit olímpic, i no perdre de vista que la recompensa ha de ser la superació personal, sigui quina sigui la posició aconseguida en un rànquing pervers que només aixeca estàtues en honor dels vencedors.
L’esport és un reflex de la societat. Els ídols a imitar, esportistes, actrius, músics..., són només els number one, i de vegades, si el temps ho permet, es dedica algun minut del telenotícies per remarcar algun fet anecdòtic, algun exemple de superació sense ressonàncies mediàtiques que emociona l’audiència uns quants segons, abans d’anar a comprar la camiseta del nou Messi de torn.
L’exèrcit d’esforçats esportistes de la vida és nombrós, una aclaparadora majoria que, domesticada, només assaboreix l’èxit emmirallant-se als triomfadors que ens dicten les multinacionals.

M’agraden els esports, ofereix espectacle i diversió, i quan manté la intriga fins a l’últim segon, ens emociona. Però ningú resulta derrotat, si no vol, i, amb esforç, tots ens podem vèncer.

Les revolucions tenen mal envellir

"Les revolucions tenen mal envellir i, quan s'acaba la partida, els peons dubten que el rei guanyador blanc o negre, sigui el rei bo, i prefereixen jugar a una altra cosa."
El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.

19 d’agost 2016

No es pot dir mai

Trobo aquest vídeo gravat el 2009 per un anònim i tossut escriptor de contes. Fa gràcia, ara que la setmana vinent presento la meva primera novel·la. No es pot dir mai.

El nostre pitjor enemic. Personatges: el mariscal


Una altre personatge important, present i absent alhora al llarg de tota la novel·la El nostre pitjor enemic, és el pare del comandant, el mariscal, un militar de prestigi amb èxits al camp de la batalla, que no en altres indrets (més informació sobre els personatges en aquest enllaç)
Aquí va la seva descripció:
.
El mariscal no era un home atractiu, però tenia un posat impecable, net, desinfectat, amb cabells sotmesos sense angúnies a la disciplina més estricta, sempre al lloc exacte que els pertocava i que només recorda d’un gris elegant, amb reflexos de brillantina. Dominava l’espai sense esforç aparent, tot estalviant moviments innecessaris, amb els braços prop del cos, compacte. Les mans jugaven amb la gorra que feia rodar hipnòticament; dos cossos atrets per incomprensibles lleis de la física. Sense la gorra, les mans es veien despullades, neguitoses, i no tardaven a cercar un substitut que acudís al rescat; tot un símbol de feblesa que, en cas de necessitat, amagava sota la taula. La mirada dictava ordres impossibles de desobeir, a través d’algun mecanisme secret que inutilitzava la voluntat aliena. Ordres silencioses, acatades per obligació visceral, sense remei, sense dubtar. Les faccions del rostre eren pulcres, proporcionades, i la resta dels mortals les observaven amb serenitat, les admiraven; però el comandant només hi distingia aquella tristesa insondable, de pou, que li recordava els motius, que l’assenyalava.

18 d’agost 2016

DE BONS I DOLENTS, DE NOSALTRES I DELS ALTRES


Aquest estiu reposen Curro Jiménez a La 2 de TVE. És una d’aquelles sèries mítiques dels anys 70 que, atesa l’existència d’un sol canal, gaudien d’una enorme popularitat. La miràvem en família (llavors nomès hi havia un televisor a cada casa, com a molt) i l’endemà es comentaven amb els amics. Avui me la miro des de dues perspectives: la del record i amb un punt de reflexió.
Recordo que l’emetien diumenge a la nit, però no em feu massa cas, perquè, de vegades, al memòria em falla. Després de sortir del cinema a Cornudella, diumenge a la tarda, sessió doble, sopava a casa mirant aquesta sèrie, amb un reguts amarg, perquè era l’evidència que s’acabava el cap de setmana. L’endemà em tocava matinar, agafar l’autobús, i anar a Tarragona a estudiar, on em quedava fins dissabte a la residència Sant Jordi. Ja en aquella època, tot i no tenir encara consciència independentista, ja em mirava tot allò relacionat amb els tòpics espanyols amb certa distància, com si fos aliè a mi. Malgrat tot, la sèrie fascinava un noi tímid i poruc com jo: la valentia, orgull i xuleria de Curro Jiménez, la ironia i picardia del Estudiante, la força, simplicitat i bonhomia del Algarrobo, els trets, els cavalls, la sensualitat de les taverneres, la mala punteria dels francesos, que encertaven els protagonistes raríssimes vegades i sempre al braç, la facilitat amb que queien estesos pel terra al mínim contacte...
Mirant-la ara amb altres ulls, crec que tenia força qualitat, i que estava fet amb cura, amb una bona ambientació, vestuari, etc. Però com totes les històries que s’expliquen, la visió que dóna dels fets és subjectiva. Els espanyols estan carregats de raó i bones intencions, són valents, honrats, forts, orgullosos, decidits, i un llarg catàleg de qualitats; en canvi, els francesos són febles, maliciosos, ambiciosos, maquiavèlics, egoistes.... (segueixo?). És una reducció simplista dels fets, falsa, i que segurament esdevé en tots els bàndols. Sí, d’acord, només es tractava d’una sèrie de televisió per a entretenir l’audiència. Només? És una forma d’explicar la història que va calant en l’imaginari col·lectiu, on “nosaltres” som molt, molt bons, i els “altres”, molt, molt, dolents. Potser la gent necessita creure que es troba al costat correcte de la història, o potser algú necessita que ho necessitem creure.
No pretenc criticar en excés la sèrie, no és aquesta la meva intenció, és un cas més com tants d’altres; però que ens serveixi per a reflexionar, i no caiguem en la mateixa temptació.

Defensar els nostres drets i manera de ser, no ha de representar, automàticament, criticar els dels altres, perquè els “altres”, en la majoria dels casos, som nosaltres.

17 d’agost 2016

Tracte de preferència

El nostre fill juga a botiguetes i prepara una paradeta damunt de la taula amb productes que teníem ja ben ordenadets dins de l'armari. Em pregunta si vull alguna cosa; tot a 50 cèntims. Li "compro" dos suquets de préssec i llet. "Un euro i mig", diu. Però, ohhh!, no porto monedes. "És igual; per a tu, gratis". Li agraeixo; que algú et tracti amb preferència, aixeca l'autoestima.

El nostre pitjor enemic. Personatges: la comandanta


La dona del comandant, a qui tothom anomena la comandanta, és un altre dels personatges de la novel·la El nostre pitjor enemic. Crec que amb la seva descripció, defineixo bastant el seu caràcter o, almenys, l'efecte que provoca a la gent que l'envolta (podeu conèixer una mica altres personatges en aquest enllaç)
.
La comandanta atresora una bellesa que anuncia, d’alguna manera primitiva i animal, la imminència de perills, la conveniència de posar distància per protegir-se i, malgrat tot, la necessitat de sepultar la prudència. No és de bellesa canònica; el seu truc no rau en la perfecció, sinó en el magnetisme. El rostre, esculpit amb decisió per mans agosarades a qui no els tremolà el pols, no mostra l’encant d’unes corbes que supliquin carícies; dibuixa angles que les exigeixen. Els pòmuls són cims inaccessibles i, per tant, amarats de desig. Mira al voltant com un jutge fart de ser magnànim, que acumula una rancúnia que algú haurà de pagar. El nas, llarg i prim, esdevé pàtria i frontera, tribunal que parteix en dos el món. Quan respira, amb una imperceptible dilatació de les aletes inferiors, reparteix justícia. La tasca de botxí la reserva als seus ulls, que llueixen amb encant de destral afilada, però no com un càstig; és el premi que destina als guerrers més agosarats. Com calia esperar, tampoc es mou amb suavitat, sinó dictant sentències; a cadena perpètua, en el millor dels casos.

16 d’agost 2016

Niku, el rebel


Fa pocs dies, els astrònoms han anunciat un descobriment que els omple d’interrogants. Es tracta de Niku, que en xinès vol dir rebel, un objecte d’uns 200 quilòmetres que gira en sentit contrari a la resta d’objectes del Sistema Solar.

Niku posa de manifest quant de limitats són els coneixements humans sobre el funcionament, no tan sols de l’univers, sinó de la nostra minúscula i allunyada comunitat de veïns amb el Sol de pati de llums. Aliè a les nostres preocupacions, Niku orbita més enllà de Neptú, a la perifèria del Sistema Solar (les perifèries sempre tan problemàtiques!), va a la seva, i els seus motius deu tindre que, d’altra banda, potser no són de la nostra incumbència. 

Moltes dels personatges que apareixen a No és la derrota, sinó el vent, són xiquets.
N'hi ha un que s'entreté a jugar a soldats al terrat de casa seva amb les agulles d'estendre.
Algú se sent identificat?

15 d’agost 2016

Impermeable


Jordi Masó és un escriptor especialitzat en microcontes i, sobretot, un enamorat d’aquest gènere. Des de fa sis anys gestiona el blog La bona confitura, on recull microcontes de diversos autors. Fa uns dies hi ha penjat el meu conte Impermeable, del recull El noi del costat del padrí.
Es tracta d’un conte atípic del meu repertori, amb una trama un xic surrealista o, millor dit, simbòlica. En sortir de casa seva, el protagonista descobreix restes de sang al pom de la porta, per la part de fora. El conte no ens desvetllarà l’orígen d’aquesta taca, no es resoldrà cap misteri; no era aquesta la motivació del relat, sinó detenir-nos a observar la seva reacció. Neteja discretament la taca, perquè no en quedi rastre, perquè no descobreixin la seva existència ni els habitants de dins del pis, ni els veïns.
La sang ha arribat a la porta mateix de casa seva, com una mena de crit d’alerta, no importa l’origen, però no vol per res del món que això afecti la suposada pau o normalitat interior. Vol mantenir-se ell mateix i casa seva impermeables i creu, potser de forma il·lusa, que pot aconseguir-ho si neteja la taca amb cura, si esborra metòdicament qualsevol rastre.
De forma insconscient, a l’hora d’escriure el relat, potser m’influiren històries bíbliques on una marca a la porta podia representar ser assenyalat, la diferència entre la vida i la morta, independenment de la innocència.

Egoïsme, por, impotència, culpabilitat? No sabem quina classe d’emocions o neguits el porten a actuar d’aquesta manera. Podem ser durs a l’hora de jutjar-lo, recriminar una actitud tan poc implicada amb el seu entorn. Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra.


El nostre pitjor enemic. Personatges: el comandant


El comandant és el protagonista de El nostre pitjor enemic. Com ja deia en un apunt anterior, es tracta d'un dels meus típics personatges, secundari, perdedor.
Al contrari dels contes, on passo de puntetes per les característiques físiques dels personatges, a la novel·la m'he vist la necessitat de detallar-ne millor l'aspecte, no tan sols de cara al lector, sinó per a mi mateix. No tinc gaire experiència en aquesta faceta de l'escriptura, i li he dedicat molta atenció, hores, i infinites relectures. Les descripcions són tan físiques com, sobretot, psicològiques.
Aquí teniu la del protagonista, a la pàgina 9. Jo em vaig inspirar, aproximadament, en una persona real. A veure qui si algú l'endevina (podeu conèixer més personatges en aquest enllaç).
.
Té els ulls massa junts, i resulten petits tan a la vora del nas que presideix omnipotent el rostre. És un nas implacable, impossible d’ocultar, que obliga a donar explicacions, i a cercar les perverses raons que oculta la natura, o les divinitats, per projectar una estructura innecessària així. Atabala, concentra tota l’atenció fins que l’interlocutor no s’hi acostuma, fins que comprova que l’essencial del rostre no es troba al mig com una ensenya, sinó en el conjunt, en la sensació de desemparament que desprèn, sobretot quan no para compte i se li queda entreoberta la boca, rematada per uns llavis voluptuosos en excés, que no sensuals. Però tot plegat no provoca rebuig, perquè en el fons dels seus minúsculs ulls hi brolla una tristesa de boira, una inflexible manca d’afecte i una aparença de perpetu infant en trànsit a una maduresa que, inabastable, s’allunya a cada pas. Des de l’adolescència, el cos s’obstina a ascendir sense sentit ni proporcions, molt per damunt de la mitjana dels mortals, i es vincla endavant sense gràcia, en un estèril afany per fondre’s.

14 d’agost 2016

Salpar


Salpo de viatge sobre el llençol de la nit. La mar, l'amor. Tu, la barca.
.
Inspirat en una il·lustraió d'Ignasi Blanch.