29 de juny 2007

L'absenta, d'Agustí Clua

En aquest primer llibre que publica l’Agustí Clua i Ferré, es descriu en veu de la protagonista les vivències i els records de temps passats al seu poble, Camarles. Els dies viscuts es fan presents amb certa nostàlgia per l’època que no tornarà, malgrat que tot allò que ha quedat enrerere no ha de ser per força millor que el d’avui, ja que en anys passats es van patir moltes mancances com ara l’educació o la marginació de les dones. Olors i colors evoquen amb to de melangia els arrossars, les oliveres, els camps de tarongers, i descriu de forma concisa la societat i la forma de vida al delta de l’Ebre després de la guerra civil. Com diu l’autor "el temps s’acaba, i cal mirar d’escórrer al màxim este drap brut d’experiències i de records en què la vida mos ha convertit". El lèxic és el propi de la terra, sense el qual fóra difícil endinsar-se en la idiosincràsia dels hòmens i les dones del Delta, i al final del llibre s’hi pot trobar un interessant glossari amb la descripció de gran quantitat de paraules i frases fetes utilitzades. Un bon llibre per fer-se una idea de la vida al Delta al segle passat i per fer un homenatge a la generació que va patir la postguerra.
Més informació a http://www.absenta2007.com/

Jocs literaris: guanyadors

D’acord amb el sorteig fet ahir, i els números assignats a tots els participants, tal com els vaig informar prèviament, han guanyat els premis d’aquesta tongada de jocs literaris:

Lot de llibres de Cossetània edicions: Laura Orellana, de Tortosa
Lot de llibres d’Aeditors: Teresa Padulles, de Sallent
Lot de productes de la
Festa del Renaixement de Tortosa: Maria Josep Sampedro, de Figueres

Gràcies de nou a tots els participants i les entitats col.laboradores, i espero que continueu participant al nou concurs que es va iniciar el passat dimecres amb el 10è joc literari, que podeu trobar en aquest blog, i que finalitzarà el 31 de juliol, i que tindrà com a premi dues nits per a dues persones en una casa rural de Cornudella de Montsant, gentilesa del Patronat Municipal de Turisme.

28 de juny 2007

Jocs literaris: propostes al conte dels moixons

Amb el 8è Joc literari vaig proposar que inventéssiu un final per al següent relat. Tenia por del resultat d'aquest invent, però m'ha satisfet rebre un bon nombre de suggeriments que, com veureu, van del missatge més esperançador a la visió més apocalíptica. Gràcies a tots per la participació i no us oblideu de participar durant l'estius als jocs que prepararé cada dimecres.

"L'any que els moixons van comportar-se de forma estranya res no feia preveure el que havia d'esdevenir. Cap cometa s'apropà a l'òrbita de la Terra deixant veure el seu rastre a les nits, ni cap secta va pregonar un anunci apocalíptic, amb amenaça de suïcidi col·lectiu inclosa. Tot semblava normal. Però aquest comportament no tenia res a veure amb la cèlebre pel·lícula de Hitchcock, ans al contrari. S'atansaven a la gent amb confiança, sense cap mena de temor, i es posaven a les finestres mirant amb curiositat al seu interior, com si estiguessin analitzant-ho tot. Puc donar fe d'aquest fenomen, perquè algun cop que em vaig deixar oberta la finestra, n'aparegueren un parell dins al lavabo, netejant-se les plomes damunt d'un ampolla de xampú, com si fos el més normal del món, sense espantar-se de la meva presència."

I aquí teniu els vostres suggeriments:

"Qui ho havia de dir, que aquella curiositat per les nostres coses, era el primer pas per usurpar allò que, natros crèiem, era únicament nostre. A l'any següent van ser els mamífers, l'any passat s'hi van afegir els peixos, i aquesta primavera els rèptils han començat a prendre's confiances. De mica en mica, el món de les bèsties ha pres les regnes del nostre món, segons diuen els seus líders, per redreçar el que hem torçat."
Juan Manuel Garcia (Roquetes)

"Eren una parella de coloms missatgers i algú els havia dit que havien de propagar una bona nova... Aquell any els hòmens es van posar d'acord perquè hi hagués pau al món, es van acabar totes les guerres i totes les formes de violència. De fet, els moixons sempre havien cregut en la bondat de l'espècie humana i ara sabien que no els calia témer res."
NGP (Ribera d’Ebre)

..."de fet , no vaig ser jo solament qui se'n va adonar d'aquella circumstància atípica i aquell matí als mitjans de comunicació ja ens despertava una notícia sorprenent: " a les illes Filipines, a Mindanao, ocells exòtics abandonaven aquell paradís natural que els havia albergat des de sempre.....al Canadà, concretament a Vancouver, s'havia notat una
creixent afluència de vols d'ocells, estranya per l'epoca de l'any i pel clima del país." ...sense dubte el comportament dels ocells no era habitual....
Aquelles notícies em van alertar, - que era el que ens volien anunciar amb tant de giravolt ? Sense dubte els ocells desorientats acudien a l'ajudt dels humans , feia temps que s'anunciaven els canvis climàtics que el món sofriria però ells van ser els primers d'alertar-nos amb el seu comportament....."
Tere Giné (Sta. Bàrbara)

"Aquesta nit, quan ja han passat molts anys d'aquell llunyà dia d'estiu, se'm van aparèixer en somnis. Les mateixes sensacions, les mateixes escenes, els mateixos gestos, i la mateixa llambregada de l'au intrusa. Tot podria haver quedat com aleshores, com una imatge curiosa, tot i que indigna de restar enregistrada a la memòria. Tanmateix, aquells ulls foscos i càlids em deien alguna cosa, em remembraven instintivament altres presències. Ni aquell dia, ni en el somni d'aquesta nit, el moixó no em va dir res. No va caldre. Era la Marta, aquella veïna amb qui havia jugat al terrat de petit, i que un mal vent se l'emportà quan encara no li havien caigut totes les dents, la que em contemplava.
Ja sé que les religions es contradiuen sobre els viatges ulteriors a l'existència. Fins i tot, els maputxes patagònics consideren que els nens morts van creixent igualment, a l'altra vida, i ofrenen joguines mentre maduren en altres dimensions, fins que a l'altra edat adulta els fan altres ofrenes més escaients. Jo no crec en res. Tanmateix, sospito que aquesta nit, en tancar els ulls, tornarà."
Xavier Díez (Girona)

"El que ningú es podia imaginar era que, en realitat, els cossos dels ocells havien estat "ocupats" per una estranya raça d'extraterrestres que, disfressats així, podien observar-nos amb tota tranquil·litat...fins que arribés el moment de prendre possessió del seu nou territori; la terra!"
Ricard Bertran (Agramunt)

"Fins i tot, un d’ells, fent un petit saltiró, va acomodar-se en el meu dit tant bon punt li vaig atansar suaument la mà i en apropar-lo a l’alçada de la meva cara em mirà detingudament tot torçant el cap a un costat i l’altre. Era com si em vulgués dir alguna cosa, com si em vulgués fer reflexionar. Llavors ho vaig veure clar i de sobte em vaig sentir petit, molt petit, quasi bé insignificant."
Amable Pallisé (Tivissa)

"En canvi, la persistència d'aquells animalets plomats, aparentment inofensius, es feia cada dia més inquietant per a tothom. Era motiu de converses als cafès, de planes als diaris, per la televisió i la ràdio parlaven els experts en etiologia i ornitologia ?la plaga dels experts era tan preocupant com la plaga que estàvem vivint.../
/Per a consol de les nostres vides vam anar notant, tot mirant-nos a l'espill, l'aparició de trets morfològics de les aus. Quan va començar a dissoldre's la nostra consciència el cel era ple d'espècimens humans volant. Sort que ha quedat una escletxa a la meua ment per a poder explicar-vos aquesta història. Alats o humans... us estimo!/"
Tomàs Camacho (Alcanar)

"Cada vespre, durant dies i més dies, sobre les nou, just al fer-se fosc, centenars d'ells es posaven a piular una dolça melodia que et deixava encandilat. Mentre, com si tots fossin corbs, et pispaven tot l'or que es trobaven a l'abast. La incògnita, que encara avui no hem pogut resoldre, és on està tot l'or que es varen emportar i per a què el volien?"
Laura Orellana (Tortosa)

"Ara puc donar fe d'aquells fets, amb la tranquil·litat de qui va comprendre des del primer moment que aquells moixons eren com una mena de metàfora del futur que encara estava per envastar. O, més enllà de la metàfora, els moixons eren realment visitants del futur, transformats en moixons per una errada de la tecnologia. Els ocells, a través del seu comportament, ens volien comunicar un missatge que només l'hem arribat a comprendre molt de temps després, quan ja era massa tard: que el futur no era una terra de promissió, sinó la continuació banal d'un present estúpid."
Quim Curbet (Girona)

"I així, amb els dies, ens hi vam anar acostumant, tant que no era gens estrany veure algun moixó picant grans d’arròs de la paella del diumenge, a la que ja no posàvem pollastre per respecte a la seva condició d’au."
Teresa Padullés (Sallent)

"Els moixons van intuir que era el moment propici per aconseguir la pau al món, i amb el seu llenguatge, confiança, familiaritat, ho demostraven als humans, en especial als que sabien que els podrien entendre.
Era un gran moment, els moixons ho sabien, i els humans, els van saber escoltar?"
Maria Teresa Romeu (Tortosa)

"Dies més tard, ja entraven fins al menjador i picaven les engrunes de sota la taula mentre els de casa dinàvem. Una parella féu una posta d'ous a la tauleta de nit de l'àvia i ben aviat els polls saltaven per les barres del capçal de llit. Eren l'avantguarda del moviment okupa ornitològic que, disposat a foragitar-nos del pis, aconseguí els seus objectius quan s'hi van afegir definitivament els corbs i les gavines."
Josep Maria Sansalvador (Sarrià de Ter)

"Ja ningú tenia gàbies a casa; els ocellets anaven solts, com qualsevol altre animalet de companyia. Sovint podíem veure els muixonets agafats a l'espatlla dels seus amos passejant-se mútuament.
Això provocava, com no, que de vegades, s'enfrontessin alguns mascles, com ho fal rutinàriament els gossos; cosa que complicava el passeis, tot i que no gaire; només calia una paraula ben dita perquè hi tornessin."
Joaquin Rochet Sabaté (Tortosa)

"Amb el pas dels dies, començaren a acompanyar-me en totes i cadascuna de les meues rutines habituals. Quan m'aixecava, ja hi eren. Mentre em dutxava, hi eren. A l'hora d'esmorzar, hi eren. Quan sortia de casa per anar al treball, durant el trajecte i en arribar, hi eren. A poc a poc, vam esdevenir inseparables, com si un estrany lligam connectés els nostres esperits, les nostres ments, els nostres sentirs i anhels més íntims.
És en el fet d'escriure, però, on més he notat el canvi: ara espero, impacient, cada dia, que m'atansin els seus becs a cau d'orella i reprodueixo literalment les paraules alades que m'entreguen: "L'any que els moixons van comportar-se..."
Lluís Martín Santos (Tortosa)

27 de juny 2007

Jocs literaris: solucions

Un cop acabada una nova tongada de jocs i a punt de fer el sorteig entre tots els participants que han enviat respostes d'arreu dels Països Catalans, ja puc dir quines són les solucions:
7è Joc literari: l'anagrama. Josep Maria Espinàs
8è Joc literari: el final d'un conte. Totes vàlides. Demà les publicaré al bloc.
9è Joc literari: l'enigma "I amb el cinquè arribà la Riada". Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada, on el cinquè conte es titula Riada. Tot i això, he donat per vàlides la resta de respostes atesa la meva errada amb la paraula Riuada i que, per coincidència, hi ha altres respostes possibles, ja que, per exemple, el cinquè capítol de Benissanet, d'Artur Bladé, està dedicat a la riuada.
Animeu-vos a participar en els propers jocs, que per a jugar no es fan vacances.

10è Joc literari

Avui iniciem una nova etapa dels jocs literaris amb uns premis de periodicitat mensual. Aquest cop tinc l'alegria de poder oferir-vos com a regal dues nites d'allotjament per a dues persones a una casa rural de meu poble, Cornudella de Montsant, per gentilesa del Patronat Municipal de Turisme. A Cornnudella podreu gaudir del paisatge del Priorat, de la tranquil·litat i de diverses activitats a l'aire lliure. Podeu trobar més informació a http://www.cornudellaweb.com/ i a http://www.cornudella.altanet.org/ .
Per a optar al premi haureu de participar als jocs que us proposaré a partir d'avui i durant tot el mes de juliol. Per començar us facilitaré l'oportunitat d'una petita venjança, ja que molts habituals d'aquests jocs m'han comentat que els he fet trencar el cap amb els "anagrametes" dels nassos.
Aquest cop li dono la volta a a situació i us demano que sigueu vosaltres els que us inventeu un anagrama amb el nom d'un escriptor/a o amb el títol d'un llibre. Ja sabeu que un anagrama consisteix en canviar l'ordre de les lletres, sense que en sobri ni en falti cap, per tal que aparegui una altra paraula o frase.
Com sempre, cal que envieu les propostes a jesusimaite(arrova)gmail.com . Totes les respostes seran vàlides, tot i que es valorarà l'enginy i la relació entre l'anagrama creat i el nom o títol original. Si voleu, feu-me treballar i no em digueu, en principi, quina és la solució de l'anagrama.
Animeu-vos i participeu en aquest repte ja estiuenc.

26 de juny 2007

Curs Literatura Ebrenca de l'exili

En el marc de la Universitat d'Estiu de la Universitat Rovira i Virgili, tindrà lloc un Curs sobre Literatura Ebrenca de l'exili, del 2 al 4 de juliol, a Jesús (Baix Ebre).
El curs estarà coordinat per Magí Sunyer i Emigdi Subirats, amb una durada de 15 hores, i es bassarà en l'estudi de l´obra d´Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907 - Tarragona 1995) i Joan Cid i Mulet (Jesús 1907 - Ciutat de Mèxic 1982), en el centenari del seu naixement. En el cas de Bladé es destacarà el seu paper com a cronista i un dels grans memorialistes de la literatura catalana. Quant a Cid i Mulet s´analitzarà la seva faceta literària: poesia, dramatúrgia, assaig literari, etc. Així com el paper d´aquests dos grans literats a l´estat mexicà durant diverses dècades.

25 de juny 2007

Destins, de Joan Cid i Mulet

Enguany se celebra el centenari del naixement de Joan Cid i Mulet, i el Club de Lectura de Tortosa s’afegirà als actes d’homentage amb el comentari de la seva novel·la Destins, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, el 28 de setembre a les 19.30 h., juntament amb el llibre Benissanet, d’un altre autor ebrenc del qual celebrem el centenar: Artur Bladé i Desumvila. A l’acte comptarem amb la col·laboració d’Emigdi Subirats.
De Destins dues coses criden l’atenció al lector dels nostres dies: l’estil del llibre i el document històric que representa.
El seu estil ens recorda a cada línia que l’autor és un poeta, i els sentiments que ens fa arribar són el testimoni dels espantosos dies que va viure, en primera persona, a finals de la guerra civil; i no podem quedar-ne al marge.

La novel·la narra la història de l’Hipòlit i dels seus amics Xurri, Aureli, Ernest i Vidalet, soldats de l’exèrcit republicà, els últims moments de la guerra civil i els primers de l’exili. Durant aquests dies, els protagonistes van perdent la fe en els seus ideals sota el pes del desastre de la guerra: "Àdhuc l’Hipòlit,que en un temps encara no massa llunyà, arribava al front posseït d’una flameta d’ideal, ara que ha vist que la guerra s’allarga i que els pobles són destruïts, els camps arrasats i els homes convertits en salvatges, com a desferres humanes, inútils i miserables avui i demà, comença a sentir els efectes d’una fatiga patriòtica per tanta visió apocalíptica, i encara que no ho digui, justifica i comparteix la desesperació".

Quan els milers de persones travessen la frontera de França per a endinsar-se a l’exili, cauen en la desesperança, víctimes d’una derrota física i emocional: "…el gest de sorpresa, de desil·lusió, de desencís, amb què tota aquesta dissortada multitud ha rebut el començ de l’exili, ha mancat, però, d’un autèntic sentiment de revolta, perquè ni forces han tingut per a exterioritzar-lo. Tothom ha acceptat el nou estat de coses amb una minsa resignació…"
Cal tenir en compte que Joan Cid i Mulet va escriure la novel.la poc després d’acabada la guerra, l’any 1941, quan encara es trobava a l’exili de França. En aquells moments, les esperances del futur del país que ha deixat enrere no són bones: "…la guerra civil que acabem de viure és, de totes les guerres que ha viscut el nostre país, la més inhumana i la més cruel de totes! Us imagineu vosaltres els odis, la rancúnia, l’esperit de venjança que hem creat entre tots plegats! Dubto que la nostra generació i la generació que ens segueixi puguin regenerar-se en les aigües del perdó i de l’oblit!".

Tot i haver militat al bàndol republicà, l’espant de la guerra que encara té tan viu no el cega, i quan el fàcil hauria estat expressar sentiments d’odi i rancúnia, l’autor ens mostra el seu talant conciliador, i sap reconèixer que els errors han estat mutus: "Tant ells com nosaltres hem comès barbaritats! La supressió de l’home per l’home ha estat la consigna brutal i salvatge! Ni ells ni nosaltres ens hem recordat que tots som germans i ens hem tarctat pitjor que a enemics! Ells han vençut; hem perdut nosaltres! I entre vencedor i vençuts, hi hem interposat un abisme tan profund que a l’endemà de la pau, recomençaríem una baralla que no ens ha servit d’escarment. És per això que us dic que som incorregibles!".

Destins ens recorda que la guerra només porta follia i desesperació, i una tasca molt llarga de llepar ferides. Cal no oblidar-ho.

Desdefinicions IX

equibocar-se. Besar a la boca de la persona que no tocava per error; excusa que no et salva d’una bona bronca de la teva parella.

martiritzar. Fer sofrir, fer patir un mar, com estem fent amb el pobre Mediterrani.

comandànsia. Desig vehement per manar que manifestes alguns cabdills militars o polítics.

intelegència. Capacitat reduïda de pensar que resulta de veure, especialment, segons quins programes de televisió.

23 de juny 2007

Sant Joan





A Cornudella de Montsant, com a tots els pobles de Catalunya, s'encenen fogueres amb aquella joia de tornar a començar, de cremar tot allò de caduc que encara ens resta i amb l'esperança de l'estiu per davant. L'endemà es puja fins l'ermita de Sant Joan del Codolar, a la falda del Montsant. És una festa jove i antiga alhora de la constant renovació.

Els meus fragments: L'assassí del martell

Sovint ens queixem de la "malignitat" de diverses eines, mitjans, teconologies etc. Tots aquests mitjans de què disposem els éssers humans no tenen en si mateixos un sentit moral, sinó que tot depèn de la utilitat que li'n donem. En aquest sentit vaig escriure el conte "Lassassí del martell", on un assassí en sèrie es dedica a matar les seves víctimes a cops de martell, fins a arribar al punt que les autoritats es plantegen prohibir aquesta eina, cosa que, evidentement, no té cap sentit.

"Els diaris d’avui ens tornen a fer estremir amb l’aparició d’un nou cadàver, i ja en van cinc aquest mes. Alguns noticiaris sembla que hi trobin gust recreant-se en la imatge de la sang que regalima vorera avall i del cap esclafat pel pes de l’arma homicida. El pitjor de tot és que les xifres d’audiència els donen la raó; no ens acabarà de sorprendre mai la capacitat morbosa de la gent, capaç de mirar les imatges entremig dels seus dits mentre es tapen la cara amb les mans. Comença a crear-se un clima de pànic a la ciutat i les mares no deixen sortir sols els seus fills i filles, amb el corresponent augment del conflicte intergeneracional que això suposa (per cert, no solen queixar-se si els seus marits van sols pel carrer i, si ho fan, no és per aquest motiu). Tothom té un sospitós preferit, tothom mira de reüll el seu veí, tothom s’imagina qui pot ser l’assassí del martell. "

Fragment de "L’assassí del martell" conte inclòs al recull Postres de músic, d’editorial Empúries, guanyador del 39è Premi Marià Vayreda.

22 de juny 2007

9è Joc literari: pistes

En aquest darrer joc, a causa del meu error i d'alguna coincidència, m'heu fet arribar certes dificultats per trobar la resposta correcta. Torno a incidir que la paraula clau és Riada i no Riuada, ja que hi ha algun llibre que porta La Riuada com a subtítol.
El llibre que estem buscant no té per què ser el cinquè d'un autor (no sé si es dóna també aquesta coincidència), sinó que dins d'aquest llibre, "amb el cinquè arribà la Riada".
Com sol ser habitual als meus jocs, l'Ebre és protagonista.
Animeu-vos a participar i enviar les respostes al clubdelectura@tortosa.altanet.org

21 de juny 2007

Pedro Páramo, de Juan Rulfo

Juan Rulfo és un autor mexicà amb una obra breu però intensa, que va deixar fonda petjada. Pedro Páramo, la seva novel·la publicada el 1955, es considera una de les fites de la narrativa en llengua castellana del segle XX.
El fill de Pedro Páramo viatja fins a Comala per a trobar-se amb el seu pare, però es veu atrapat en un món sense vida. Rulfo ens mostra un escenari inquietant, misteriós sufocant, on la vida i la mort es barregen sense aparent frontera que els separi. Aquest món de difunts reflexa una societat empresonada sota el pes del caciquisme, una societat amb una desesperança infinita.

"Y en días de aire se ve el viento arrastrando hojas de árboles, cuando aquí, como tú ves, no hay árboles. Los hubo en algún tiempo, porque si no ¿de dónde saldrían esas hojas?"
"Nadie te puede dar ya miedo. Haz por pensar en cosas agradables porque vamos a estar mucho tiempo enterrados."
"Estoy aquí, boca arriba, pensando en aquel tiempo para olvidar mi soledad. Porque no estoy acostada sólo un rato. Y ni en la cama de mi madre, sino dentro de un cajón negro como el que se usa para enterrar a los muertos. Porque estoy muerta."
"Cerraron la sepultura con arena mojada".

En definitiva, la novel·la ens parla de temes universals com la morta, la soledat o la injustícia.

20 de juny 2007

9è Joc literari: resoldre l’enigma

Aquest és el tercer i últim joc d’aquesta tongada. Us recordo que entre tots els participants en aquests tres darrers jocs sortejaré els següents premis: un lot de llibres de Cossetània Edicions, un lot de llibres d’Aeditors i un lot de productes de la Festa del Renaixement, que tindrà lloc a Tortosa entre el 19 i el 22 de juliol. La data límit per a ser inclòs en el sorteig és el proper 27 de juny a les 15.00 hores. Posteriorment comunicaré als participants el número amb què concursen i proposaré el següent joc. Com veieu, intento anar establint una mínimes normes per a participar en aquests jocs que m’he tret de la màniga.

El joc literari d’avui consisteix en endevinar quin llibre, i per tant també quin autor, s’amaga darrere del següent enigma que, per cert (i no és cap pista), sembla una cita bíblica:

I al cinquè arribà la Riada.

Com sempre, cal que envieu les respostes a jesusimaite(arrova)gmail.com juntament amb la vostra població. Us demano qualsevol suggeriment que considereu oportú així com que difongueu al màxim aquesta iniciativa.

19 de juny 2007

El moliner udolaire al Club de Lectura de Tortosa

El 18 de juny el Club de Lectura de Tortosa s’ha reunit per comentar la novel·la El moliner udolaire, d’Arto Paasilinna, aquest autor finlandès mestre en l’art de narrar de forma còmica i original les històries més desconcertants i l’etern motiu de la persecució de l’home per l’home.
Després d’un viatge sense rumb pels boscos de Lapònia, Gunna Huttunen arriba a un poble solitari on compra un vell molí per restaurar-lo. La gent del poble el considera boig des del començament: "els queien les llàgrimes de tant riure del negoci que havia fet. Deien que encara hi havia bojos, en aquest món, tot i que la guerra n’havia matat bastants". És un home treballador, però la seva manera de comportar-se no no s’adiu gens amb la societat del poble, especialment per un defecte especialment molest: en moments de tristesa, sobretot a les nits, Gunnar udola. "Que no udoli, que ja és gran" diuen els veïns que comencen a veure amb mals ulls les seves excentricitats, tot i que al principi li toleren perquè en poden treure beneficis: "És boig, però fa bones laminetes i no és car". Però les nits d’insomni a causa dels udols augmenten es fan intelerables i volen tancar-lo en un psiquiàtric. La Sanelma Kayramo, una consellera agrícola, el convenç perquè planti un hort, es converteix en el seu amor, i per ella intentarà reprimir les ànsies d’udolar: "…a vegades he udolat una miqueta, sense mala intenció". "És tan trist que un home udoli sol", pensa ella. Però els veïns no li permeten reformar-se, l’acorralen, li prenen tot el que té, l’enganyen i el tanquen en un psiquiàtric d’on s’escapa per fugir al bosc. Però no en tenen prou encara. El governador sentencia:" Un criminal encara es podria amnistiar, no hi ha cap impediment, però, ¿com podem amnistiar un malalt mental?… No puc acceptar que als boscos de la meva província hi hagi algú que udoli."
Gunnar és un personatge innocent, senzill i sincer, i es convertirà en l’encarnació de la lluita de l’home per la seva llibertat, que l’obligarà a refugiar-se en la natura. Amb aquest llibre, Arto Paasilinna narra amb sàtira corrosiva la bogeria real de la societat, el cinisme i la hipocresia. Un llibre original que fa somriure i pensar.

El Club de Lectura descansarem durant l’estiu i ens retrobarem el 28 de setembre per comentar, amb la col·laboració de l’Emigdi Subirats, les novel·les de dos autors ebrencs dels quals celebrem el centenari i que van patir l’exili a Mèxic: Destins, de Joan Cid i Mulet, i Benissanet, d’Artur Bladé i Desumvila.

18 de juny 2007

Desdefinicions VIII

plujar. Ploure cap a dalt, és a dir, un fet impossible que ens demostra que no es pot tornar enrere.

segrest. Emportar-se l'aigua d'un afluent de l’Ebre per a demanar-ne un rescat.

silueta. Dramàtic relleu que s'entreveu quan s'amaguen a l’ombra certs terroristes.

trimestre. Nombre de professors que calen per posar ordre als alumnes d’avui en dia. / Període de temps que tarda un professor en tornar-se boig.

Els meus fragments: "La porta"

"…el ritme del somni augmenta i, al final del passadís, apareix l’ombra d’un desconegut. Agafa el primer que troba, un paraigües de mànec gruixut i resistent (no dels plegables que es desmonten al primer cop de vent), i es llença com un fera sobre l’individu en qüestió deixant-li anar una bona pluja de cops. Els crits del pobre aparaiguat de seguida li són familiars: "llamp de llamp, cretí, noctàmbul, mamarratxo, concentrat de mala bèstia!" És el capità Hadoc. Pot semblar increïble la presència d’un personatge de ficció, i més encara si es tracta d’un home dibuixat; però cal recordar que es tracta d’un somni, on, com a l’amor, tot s’hi val."

Fragment de "La porta" conte inclòs al recull Postres de músic, d’editorial Empúries, guanyador del 39è Premi Marià Vayreda.

17 de juny 2007

En català, malgrat tot.

De vegades et cauen a les mans papers amb una cal·ligrafia característica, escrits amb un català irregular, "a la seva manera", tan bé com han pogut, tal com els sona. Si fas un càlcul de l’edat de qui l’ha escrit, els comptes no fallen: es tracta d’un membre més d’aquella generació que va patir la postguerra i no va tenir accés a una educació digna i, menys encara, a una educació en català. Sovint demanen excuses per endavant per la mala ortografia; però no haurien de fer-ho, perquè el seu esforç hauria de ser per a la nostra generació que tan els hi deu font d’orgull i d’exemple.

16 de juny 2007

JESÚS MARIA TIBAU A L’IES SÒL-DE-RIU

Article publicat a la revista de l'IES Sòl de Riu d'Alcanar
"El dia 27 d’abril l’escriptor Jesús Maria Tibau va fer dos xerrades als alumnes de 4t d’ESO de l’IES Sòl-de-Riu d’Alcanar.
Prèviament, els alumnes es van acostar als contes de Tibau el dia de sant Jordi. A les classes de llengua catalana i literatura ens vam dedicar a llegir i comentar alguns dels contes d’aquest autor. Entre aquests destacaríem "Virginitat", "Trucada perduda", "Cec", "Cada cop més grossa", "Recanvi", "Sense criteri" i "Temptació" del llibre Postres de músic.
Els temes que predominen en aquest recull de contes són la soledat d’alguns personatges, la incomunicació entre ells, l’absurditat d’algunes situacions, la frustació d’algunes vides... En definitiva i, tal i com després afirmà Tibau, "talment com les postres de músic: a voltes amb un gust dolç (les ametles, les nous, les avellanes...) i a voltes amb un gust ranci (les figues seques, les panses...)".
Realment són contes variats on de vegades els protagonistes són personatges inanimats que, de cop i volta, prenen vida i ens sorprenen amb els seus pensaments. Així, l’autor ens deleità amb un conte, "A l’ombra dels ametllers", on el protagonista precisament és un marge de pedra que ens explica la història de la seua vida i dels seus creadors. Fou el primer conte que va escriure del llibre Tens un racó a dalt del món (anagrama de Cornudella de Montsant, la població que veié nàixer l’autor). Ens va llegir més contes, sobretot d’aquest primer recull, i va jugar amb els alumnes a encertar alguns dels personatges de les historietes.
L’autor ens va mostrar un tipus de literatura divertida, irònica, sensible i creativa amb un estil breu i sintètic. Si més no, Tibau és un personatge carregat d’humor –de bon humor–, proper, divertit, juganer, senzill com la gent de la seua terra, El Priorat... I amb un objectiu força clar: que els lectors i les lectores s’ho passen bé. A tall d’anècdota va recordar el comentari d’una senyora gran que en una conferència li digué que els seus contes servien per deixar un somriure simpàtic als llavis.
Nosaltres des d’aquí li agraïm les dos hores que ens va dedicar, li desitgem molta sort i esperem amb moltes ganes més postres o àpats que desperten els nostres sentits.
Cal dir que l’acte es va cloure amb forts aplaudiments per part dels alumnes, els quals van estar molt receptius i interessats. D’altra banda, s’obsequià l’autor amb el llibre Alcanar, d’Agustí Bel i Beltran, per tal que tingués un record del nostre poble i...qui sap!, potser d’aquí a uns anys algun dels seus contes s’inspiraran en el record d’aquest dia."
Carme Cruelles Rosales
professora del Departament de llengües de l’IES Sòl-de-Riu d’Alcanar

15 de juny 2007

Instàncies novel·lesques

La vida municipal et presenta sovint situacions que són, almenys, curioses. Us adjunto una petita part de la sol·licitud presentada fa anys que sembla més el fragment d’una novel·la de Gabriel García Márquez ambientada a Macondo que una instància per a sol·licitar l’arranjament del camí. Transcric aquest fragment amb simpatia i sense cap intenció de burla, tot el contrari:

"...Hem vist el camí de terra en l’estat que ens el dóna la natura, sense cap interès per la seva part de fer-lo transitable adequadament. El seu estat era tan precari que i en dies de pluja es produïa una defunció les funeràries, a causa de la profunditat del fang, es negaven a efectuar els serveis de trasllat, de manera que havien de ser els propis familiars o amics del difunt els encarregats de fer-ne el desplaçament amb carros o a les espatlles. També actualment es donen casos de taxistes que es neguen a efectuar els seus serveis per aquest camí.
Solidàriament hi contribuïen els agricultors amb els seus vehicles, i posaven algun pedaç en els llocs més crítics i imprescindibles. En època de pluges persistents el jovent i, en general, tots els que transitaven a peu havien de canviar-se el calçat en arribar a la ciutat....
...Des de temps immemorials, Tortosa s’ha identificat com una ciutat agrícola que ha produït quantitat i qualitat, i la nostra horta pentany totalment a aquest sector. Pel camí hi transiten els productes agrícoles i ramaders per donar servei a Tortosa i a la societat en general. la professió d’agricultor en un país culte és la preferent i la més considerada, per ser necessària i imprescindible per damunt de totes les altres. La grandesa d’un poble la fan les persones que l’habiten. La grandesa d’un poble culte es valora per l’atenció i solució que dóna als que són menys però més necessitats."

14 de juny 2007

Postres de músic a l'Escola d'Adults de Les Corts


El 31 de maig vaig visitar l’Escola d’adults del Centre Cultural Les Corts de Barcelona, convidat per l’Associació d’Alumnes El Colomar, ja que durant el curs han estat llegint el meu recull de contes Postres de músic. He de dir que poques vegades m’he sentit tant ben tractat i tan reconfortat per la meva tasca d’escriptor. Amb molta il·lusió, van encarregar-se de crear un clima de benvinguda amb l’ajut d’uns quants plats de postres de músic que omplien les taules, acompanyats de pastissets i moscatell. La majoria dels alumnes (gairebé totes dones) superen els 60 anys o ja estan jubilats. En porten moltes d’històries al darrere, però no han perdut la il·lusió d’aprendre, d’emocionar-se i de riure, i de fixar-se en molts petits detalls que s’amaguen a les línies dels meus contes. Personalment, aquest contacte amb els lectors no té preu. Després d’una breu introducció, de seguida m’han assaltat amb mil preguntes, curiositats o dubtes que jo els agraeixo, ja que demostra l’atenció i l’amor amb què han llegit el llibre. En altres xerrades en instituts, són pocs els nois o noies que gosen aixecar la veu per fer alguna pregunta, perquè sovint els fa vergonya; però a la gent gran no els passa això, ja els ha passat el temps de tenir vergonya i les seves espatlles només poden suportar el pes de les coses importants. Com a anècdota més tendra, una senyora em va agafar la mà emocionada perquè en vuitanta anys era la primera vegada que parlava amb un escriptor, però jo n’estava més d’emocionat encara.
D’aquesta tertúlia amb la gent gran, curiosament, n’han sortit rejovenides les meves ganes d’escriure, i ja espero amb impaciència el moment de visitar-los de nou.

13 de juny 2007

8è Joc literari: completar un conte

En el segon dels tres jocs d’aquesta tongada us demano una mica de creativitat. Es tracta de posar un final al següent relat. No demano que expliqueu quin podria ser el final, sinó que l'escriviu vosaltres mateixos de forma molt breu, amb un text d’entre dues o quatre línies que heu d’enviar a jesusimaite(arrova)gmail.com . Aquest joc té un desavantatge; potser demano una mica més d’esforç. Però també té un avantatge, totes les respostes seran correctes. D’aquí un parell de setmanes publicaré les vostres propostes al bloc, llevat que em demaneu que no ho faci explícitament.

"L’any que els moixons van comportar-se de forma estranya res no feia preveure el que havia d’esdevenir. Cap cometa s’apropà a l’òrbita de la Terra deixant veure el seu rastre a les nits, ni cap secta va pregonar un anunci apocalíptic, amb amenaça de suïcidi col·lectiu inclosa. Tot semblava normal. Però aquest comportament no tenia res a veure amb la cèlebre pel·lícula de Hitchcock, ans al contrari. S’atansaven a la gent amb confiança, sense cap mena de temor, i es posaven a les finestres mirant amb curiositat al seu interior, com si estiguessin analitzant-ho tot. Puc donar fe d’aquest fenomen, perquè algun cop que em vaig deixar oberta la finestra, n’aparegueren un parell dins al lavabo, netejant-se les plomes tranquil·lament damunt d’un ampolla de xampú, sense espantar-se de la meva presència…"

Us recordo que els premis que sortejaré en aquesta tongada de tres jocs sóns: un lot de llibres de Cossetània Edicions, un lot de llibres d’Aeditors i un lot de productes de la Festa del Renaixement, que tindrà lloc a Tortosa entre el 19 i el 22 de juliol.
Animeu-vos!
Suggereixo als centres d’ensenyament que incentivin als alumnes a participar.

Presentació obra completa d'Artur Bladé

El dia 15 de juny, a les 19.00 hores, Emigdi Subirats presentarà a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta l'obra completa d'Artur Bladé i Desumvila, editada per Cossetània en motiu de l'any del centenari d'aquest escriptor ebrenc.

11 de juny 2007

Desdefinicions VII

CiUtadà. Persona que viu o treballa en un país i a qui no li fan gens de gràcia els tripartits.

gripau. Amfibi d’ideologia pacifista semblant a la granota.

llibretat. Nous camins sense fronteres que t’obre la lectura d’un bon llibre.

pispar. Vendre pisos a preus abusius.

10 de juny 2007

La petita història dels tractors en ucraïnès

La petita història dels tractors en ucraïnès, de Marina Lewycka, va obtenir el premi Bollinger everyman de novel·la d’humor. Són moltes les situacions que ens planteja l’autora que ens despertaran el somriure, moments extravagants i fins i tot surrealistes. La història se centra en la relació de conveniència que s’estableix entre el Nikolai, un vidu de 80 anys, i la Valentina, una atractiva i explosiva ucraïnesa, per tal d’obtenir el visat a Anglaterra. El Nikolai ja va fugir del comunisme d’Ucraïna amb la seva família. Les seves dues filles, molt diferents i allunyades l’una de l’altra, s’uneixen davant del temor que aquesta relació faci perdre el cap al vell Nikolai, enlluernat pels pits exuberants de la Valentina i que creu retrobar l’enamorament pel batec vital de l’amor. La Valentina és un personatge desbordant, voluptuosa en les formes i en la manera de comportar-se, amb ànsies de fer-se mestressa de tot el que la nova sovietat on viu li ofereix.

L’entramat divertit d’aquesta història és una excusa per desenterrar dolors ocults de la història familiar, al mateix temps que es posen al descobert els punts febles del capitalisme, del comunisme i planteja el problema de l’emigració i el xoc de cultures.

M'observen

Sempre hi ha uns ulls que m’observen, i em coneixen, i saben quins seran els meus passos abans que jo mateix, i només esperen, a canvi, una carícia.

09 de juny 2007

Curiositats que la vida regala

Ja no crec en el destí —la vida ens deixaria una marge de maniobra massa petit i sense gràcia— però de vegades ens regala curiositats que posen els pèls de punta. Al voltant del meu primer llibre, Tens un racó dalt del món, que dóna nom a aquest bloc, se’n van produir algunes.
El llibre fou presentat per Ignasi Riera a Tortosa. Aquell mateix dia, al matí, potser perquè estava nerviós, em vaig posar a endreçar un calaix on hi desava articles de premsa que havia retallat per qualsevol motiu. Estaven vells i grocs. Vaig estripar-los a trossos i els vaig llençar a la paperera, però un va caure a terra. El plego i veig que a la part del darrere de l’article que havia retallat hi havia l’anunci d’una presentació de llibres feta a càrrec de… Ignasi Riera.

Quan el llibre fou editat en vaig portar de seguida uns quants exemplars a Cornudella de Montsant. Recordo que arribant per la carretera m’emocionava pensar que aquella nit dormirien per primer cop al meu poble. Això era important per a mi, ja que es tractava del meu primer llibre. Aquell vespre em van comunicar que s’havia mort el Joan Baptista Espasa, el més conegut dels escriptors i poetes locals.

08 de juny 2007

Presentació del llibre Estius a l’Ebre

Avui s’ha presentat a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa el recull de contes Estius a l’Ebre, d’Aeditors, on han col·laborat 21 autors de les Terres de l’Ebre: Jordi Andreu, Cinta Arasa, Rafel Duran, Dora S. Farnós, Glòria Fandos, Sílvia Favà, Ramon Àngel García, Xavier García, Valer Gisbert, Albert Guiu, Ma. Josep Margalef, Josep Meseguer, Núria Menasanch, Laura Mur, Judit Ortiz, Eva Queralt, Emigdi Subirats, Jesús M. Tibau, Josep Igual, Vicent Sanz i Josepa Vilurbina.
La presentació ha anat a càrrec del seu editor, Àlex Ferré, acompanyat de bona part dels autors, i s’ha remarcat la importància de l’aparició d’aquesta editorial a les nostres terres i de la seva aposta ferma per difondre els autors ebrencs, molts dels quals, gràcies a aquesta iniciativa, veuen publicada la seva obra per primer cop.

Els meus fragments: Eternitat aparent

"En breus instants envaeixen les vores del riu i, de forma equitativa, es reparteixen atretes per la llum dels fanals. El que a nosaltres ens sembla un caos o un desgavell de la disciplina deu ser per a elles una orgia delirant. Tenen el temps just per aparellar-se, pondre ous i morir-se esgotades, encatifant l’avinguda Felip Pedrell fins que, al matí, passa el servei de neteja viària. Abans és impossible no passejar-hi sense trepitjar els cadàvers que el vent o el trànsit dels cotxes acumula en alguns trams de la vorera. L’Artemi no és immune a aquest esforç de la natura, a aquesta despesa tan extraordinària. S’ho mira incrèdul i es pregunta quin paper hi juga en tot aquest espectacle. Aixeca la vista per damunt del riu, per damunt les cases, fins topar-se amb el perfil dels Ports. Si es compara amb la muntanya es veu petit, un insignificant intent de la vida per no morir-se; si abaixa el cap, nota sota els peus el cruixir de la mort".

Fragment del meu conte "Eternitat aparent" del recull Estius a l’Ebre, d’Aeditors, aquesta nova editorial apareguda a El Perelló que ens ha donat a 21 autors ebrencs l’oportunitat de mostrar els nostres relats.

07 de juny 2007

El bosc de les guineus, d’Arto Paasilinna

Anticonformistes per naturalesa, llibertaris per vocació, marginals per decisió pròpia, els personatges de Paasilinna no estan fets per a la rutina: la societat els constreny i, vulguin o no, acaben sempre per transgredir les regles. Per això Oliva Juntunen ha decidit fer-se gàngster, professió que s’adiu molt amb la seva innata indolència, i més quan aconsegeuix que el robatori el realitzin uns altres que, evidentment, també hauran d’expiar la pena. Feliç amb els seus lingots, Juntunen gaudeix de la bona vida en un luxós apartament d’Estocolm, fins que la tranquil.litat es veu torbada per la sortida dels seus còmplices de la presó, amb ganes de venjança. Però Oliva no està disposat a repartir l’or amb aquells lladregots. Fugirà al més profund de l’inquietant bosc de les guineus a Lapònia. Allí coincidirà amb el comandant Remes, alcoholitzat i fracassat, durant unes maniobres, i l’enganya amb l’excusa de buscar or per tal que li serveixi d’ajuda. S’instal.len en una antiga cabanya que amoblen amb tots els conforts. Juntunen, d’amagat, va treient trossets de l’or per a comprar tot el que necessiten. També s’hi afegeix la Naska, una velleta de 90 anys que volien portar a un asil i també fuig. Tots tres viuen aïllats de la societat i feliços a la seva cabanya, on el comandant hi farà portar també durant una temporada a dos prostitutes amb les que conviuen com en família tots plegats. Novel.la surrealista, divertida, original, amb tocs de tendresa també. Per exemple, quan la vella es mort, l’enterren al bosc; se l’estimaven com a una àvia i li tenen respecte: "Normalment no es fuma als enterraments, i encara menys si el difunt patia asma". Al final es fa un breu resum del futur dels personatges. Una de les prostitutes mor a causa de les drogues, i durant l’autòpsia un dels metges se n’enamora. Al bosc van posar-hi trampes amb salsitxes per a caçar guineus, amb un rètol avisant del perill els éssers humans, però no amb alemnay. Al final, quan se’n van del bosc, les trampes es van disparant, atrapant turistes alemanys que sentien curiositat per les salsitxes assecades a l’aire: uns seixanta acaben penjats, i encara avui es pot veure els esquelets que el vent fa onejar de les sogues produint un soroll fantasmal, oferint un espectace màgic, commovedor.

La lectura d’aquest llibre ha despertat el meu desig de continuar amb el darrer llibre traduït al català d’Arto Paasilinna, Deliciós suïcidi en grup, i ha confirmat les expectatives creades amb El moliner udolaire, que comentarem al Club de Lectura de Tortosa el proper 18 de juny. Interessats posar-se en contacte a clubdelectura@tortosa.altanet.org

06 de juny 2007

7è Joc literari: un altre anagrama

Inicio una nova tongada de tres jocs que aquest cop tindran com a premis: un lot de llibres de Cossetània Edicions, un lot de llibres d’Aeditors i un lot de productes de la Festa del Renaixement, que tindrà lloc a Tortosa entre el 19 i el 22 de juliol.

El 7è Joc literari que us proposo ja és un clàssic d’aquest bloc, i de nou haureu de trobar l’escriptor que s’amaga darrere de l’anagrama, tot i que espero no confondre-us amb les paraules:

PASSEJA I NO ÉS PRIMA

Com sempre, cal enviar les respostes a jesusimaite(arrova)gmail.com i us demano que em digueu la vostra població.
Animeu-vos a participar i a difondre aquesta iniciativa.

Guanyadors dels premis literaris

Avui he fet el sorteig dels premis corresponents a la darrera tongada de Jocs literaris, i els guanyadors han estat:
Un lot de llibres de Cossetània Edicions: Teresa Padullés de Sallent
4 entrades per a l'obra El malo de la película al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, el 16 de juny: Tomàs Camacho, en substitució de Teresa Broseta, que no pot recollir el premi.
Felicitats i sobretot gràcies per participar a tothom.

Les solucions dels jocs són:
4t Joc: Màrius Serra
5è Joc: Gerard Vergés i el llibre El brogit de l’Ebre, de Cossetania Edicions
6è Joc: La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda

05 de juny 2007

Desdefinicions VI

abstens. Tibantor amb què analizen els polítics la manca de partipació en unes eleccions.

ela germinada. Lletra estirada a qui li ha crescut un plançó al costat. (Dedicat al trapezista)

impertinent. Oficial d'un exèrcit que es comporta amb gran insolència davant dels seus superiors.

quaranta. Nombre que, desgraciadament, es queda curt a l’hora de comptar lladres.
Si no hi ha res de nou, demà proposaré el 7è Joc literari i faré el sorteig entre els participants dels jocs anteriors. Encara sou a temps de participar!

04 de juny 2007

Estius a l'Ebre

L’Àlex Ferré, d’Aeditors, després de L’altre Nadal, ens ha donat a 21 escriptors de les Terres de l’Ebre l’oportunitat de mostrar els nostres relats en un nou recull: Estius a l'Ebre. Els autors que col·laborem aquest cop som: Jordi Andreu, Cinta Arasa, Rafel Duran, Dora S. Farnós, Glòria Fandos, Sílvia Favà, Ramon Àngel García, Xavier García, Valer Gisbert, Albert Guiu, Ma. Josep Margalef, Josep Meseguer, Núria Menasanch, Laura Mur, Judit Ortiz, Eva Queralt, Emigdi Subirats, Jesús M. Tibau, Josep Igual, Vicent Sanz i Josepa Vilurbina.

Aquest és un més dels projectes amb què l’Àlex aposta per les Terres de l’Ebre. En principi, la idea d’iniciar una editorial des del Perelló semblava més una bogeria que un projecte sensat, però en menys d’un any ja són diversos els llibres de tot gènere que Aeditors ha tret a la llum i, cosa molt important, un gran nombre d’autors i autores han vist publicada la seva obra per primer cop.
L’Àlex té un tarannà pacífic i tranquil, però ja m’ha demostrat que el seu empeny és fort i la il·lusió imparable. Segur que aviat ens sorprendrà amb nous projectes.
Estius a l’Ebre es presentarà el 8 de juny, a les 19.20 h, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa

03 de juny 2007

IV Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs

Avui ha tingut lloc a Móra d’Ebre una nova edició de la IV Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs a Móra d’Ebre. Escriptors, editors, llibreters i lectors hem tingut l’ocasió de trobar-nos un cop més en aquesta Fira. El seu èxit es fa evident quan, fins i tot a les dues del migdia, un diumenge de juny, en ple sol, una gran quantitat de gent es troba al recinte escoltant presentacions de llibres ebrencs. Al llarg de tot el dia el públic assistent ha pogut comprovar la bona salut de la literatura ebrenca que, a uns quants, ja no ens sorprèn. Felicito de nou, com cada any, als organitzadors, que duen a terme durant tot l’any una tasca impagable de difusió dels nostres llibres i dels nostres autors.

02 de juny 2007

Una dolça invasió

Un eixam d’abelles es va instal·lar la setmana passada dins d’una bústia de correus de l’av. Generalitat de Tortosa. Aquesta ocupació ilegal va obligar a tallar la circulació d’un dels sentits de circulació fins que un parell d’apicultors van aconseguir treure-les. No sé si es pot considerar l’incident com una nova manifestació del fenomen okupa.

Des de fa temps, les cartes que ens arriben tenen poc de dolçor i tendresa, només extractes del banc, publicitat i, periòdicament, propaganda electoral. Ha quedat enrere, sota el pes de les noves tecnologies, aquella il·lusió amb què esperaves el correu que et portava línies manuscrites de vells amics o de nous amors. Potser no li aniria malament a les nostres bústies un exèrcit de constructores de mel.

01 de juny 2007

Macianet, el ventallenc, de Manel Ollé

Manel Ollè (Ulldecona, 1954) exerceix de professor de literatura a l’IES Joaquim Bau de Tortosa, i el 1998 ens va donar una classe pràctica amb aquest llibre, Macianet, el ventallenc, editat per Pagès edicions. Aquest recull de relats es vertebra a través del Macianet, un noi de les Ventalles (Montsià) que va creixent amb el passar de les pàgines. Però l’autèntic protagonista és el paisatge i l’amor per la terra. El llibre esdevé un ampli repertori de contalles, històries i records on apareix tot un món de símbols i de reflexions sobre la natura, la terra i el treball. Un des aspectes més remarcables del llibre és que Ollé acut al rescat d’una gran varietat de paraules en vies d’extinció, gairebé totes relatives al paisatge i al treball: bledanes, camallades, tracalets, herba pedrenca, servera, cafissos, portenca, crestó, talequeta, corrinyar, cadap d’oli, junyir, selletó, feltre, apanyussar, fulla hedrera, calàndria, meleca, fogaina, fustinyol, sísera, arabogues, borriment, xafurnar, blanejar, solrames, bròfega, catxapera, casup, casinyol, xàpol, farbalans, fetgenca, acaçar, cavegó, escadorsada, catxap, baciu, xurmar, versim, falandura, eixaura, muranyet, xixella, garranxo, carranc, mardans… També cal remarcar els diversos refranys i frases fetes que no necessiten explicació: sac buit no s’aguanta; gos fart no caça; batre només per la palla; de badar fan pagar un ral..
En definitiva, el paisatge i la història d’una terra feta paraules.