14 d’agost 2007

De pel·lícula: Dos cavalquen junts



El fragment inicial de Dos cavalquen junts, de John Ford (uns 20 minuts), amb James Stewart i Richard Widmark, és un dels meus preferits que no em canso mai de mirar. No recordo cap altra pel·lícula de l’època amb un to tan desvergonyit, picant i sorneguer, amb una interpretació genial dels dos protagonistes sense la qual, el fragment que transcriuré perd tota la gràcia. L’acció se situa en el moment en què Richard Widmark, oficial de cavalleria, ha convençut a James Stewart perquè l’acompanyi per a una missió al fort, i descansen un moment assegust a la vora del riu per refrescar-se:

—Això és més dur que la meva cadira.
—Sí, estaves més còmode en aquell porxo. Saps? Continuo sense entendre-ho: sense discutir, sense protestar… Què t’ha impulsat a venir?
—Mira que cavalcar tota la nit! T’ho dirè: no has sigut tu qui m’ha impulsat a venir; no t’ho creguis.
—No, mai ho he cregut.
(Stewart es treu un cigar de la butxaca) Què? Pel que es veu només n’hi ha un a cada caixa, no?
—Mai compres cigars?
—Sí, en vaig comprar dos fa tres mesos amb l’última paga. Els mistos els poso jo.
—Em sorprèn que puguis pagar-los.
—Als mistos hi arribo. Digues, per què has vingut?
—Si tens interès en saber-ho, per a lliurar-me de Beth
(la mestressa del saloon).
—Per Beth? Jo em pensava que tots dos estàveu… (fa un gest amb les dues mans imitant el relleu d’una dona)
—Sí, ja ho sé, ja ho sé. Per dir-ho sense cap cavallerositat… mai he dit el contrari, sí, és cert, ho estàvem. Ho estem.
—Ho havia sentit dir.
—Últimament havia començat a dir-me Gatz.
—Ja me’n vaig adonar.
—Gatz, Gatz. El primer cop que li ho vaig sentir pensava que tenia alguna cosa entre les dents, però no, no tenia res entre les dents, ho tenia a l’ànima. I fa unes nits va sortir a relluir.
—Continua, què va passar?
—Veuràs, aquest no és un tema que es pugui parlar en públic, quan un dels dos interessats… és, és… matrimoni.
—No! Quin espant! Matrimoni?
—Clar, quan un dels dos interessats resulta que està… saps? Beth té una espècie de punyalet amagat aquí a la lliga…
—Ja ho sé.
—… i estàvem asseguts parlant quan… Com ho sabies?
—Acabes de dir-m’ho.
(volent canviar de tema) Però, escolta, i et va declarar el seu amor?
—Véns a dir que ja sabies això del punyalet?
—Repeteixo que m’ho acabes de dir. Continua.
—Que si em va declarar el seu amor? No, no ho va fer això. Vull dir que no es va posar de genolls per a declarar-se. Encara que he de reconèixer que té traça per fer les coses. Jim, ara veuràs la seva proposició: ella no comprenia per què estava satisfet amb el 10% dels seus guanys si estava disposta a repartir-ho a mitges.
—Tu cobres el 10% del negoci de madame Argon!
—No ho sabies? I el 10% dels negocis de tota Tascora. Però si és part del negoci de sherif!
—Doncs ets un porc, ets un porc lladre.
—Un moment. No et pensaràs que es pot viure amb el sou de sherif, veritat? Menys de 100 dòlars al mes, Jim!
—20 més del que jo guanyo.
—Però jo… tu saps… Fixa-t’hi, fixa-t’hi. Tu ets un home sense gaires necessitats i jo necessito una mica més.
—Ja ho entenc, però continues sent un porc!