Antigament, al segle passat, acostumavem a enviar-nos cartes escrites a mà; cartes a la família, cartes als amics, cartes d’amor… Les conservo totes en una caixa, dins dels sobres esgrogueits, amb segells que no eren autoadhesius. Arribar a casa i trobar-te una carta a la bústia era tota una felicitat petita, un misteri que es resoldria de seguida, fins i tot abans d’obrir la porta.
Ara només arriba correu comercial, estractes del banc, factures i propaganda electoral que sí, també diuen que tu ets molt important per a ells, però no t’ho acabes de creure del tot.
Però avui en dia encara hi ha una cosa que et recorda aquella felicitat petita: els comentaris que deixeu al bloc i que obro amb la mateixa il·lusió.
7 comentaris:
Tens tota la rao , fa il.lusió aixó de rebre comentaris ;-)
A mi també em fa intriga quan veig que hi ha un comentari. I vaig depressa a veure que hi posa, jeje.
Es veritat no recordo quant va ser l'última carta a mà que vaig escriure. Deu fer molts anys. Es més ràpid fer una trucada de telèfon que envia una carta, et suposa un esforç molt més petit. S'està perdent la comunicació de qualitat entre la gent.
Un comentari al bloc.... una alegria
Yo encara sóc de les "rares" que escriu cartes, tot i que es cert el correu electrónic fa que no t'arriven aquelles cartes, felicitacions nadalenques....encara en guardo de grogues i amb alguna taca d'oli quan feia la mili algun antic amor...
A mi m'agrada rebre comentaris perquè si que t'emplena d'orgull el fet que algú et llegeixi.
Cartes ja no escric si no es per motius professionals i són molt estandaritzades però en canvi les he substituit pels correus electronics, que en el fons són cartes modernes, que de tant en tant m'agrada adreçar a amics amb opinions comentaris i demés.
El que es veritablement envejable es la correspondència que mantenien entre ells alguns escriptors ja que en el fons era mantenir un dialeg a la distància.
Potser els blocs són la versió moderna d'aquests escrits més íntims. A mi m'enganxen tant o més que les cartes, amb l'avantatge que són immediats i no cal saber paleografia per les "lletres de metge".
Sí. el primer comentari que em van fer em va fer molta il·lusió. Volia dir que a algú li interessaven els meus escrits! En realitat, jo ja no he viscut l'època de les cartes en paper... era massa petitet! Però m'hagués agradat... Què hi farem!
Publica un comentari a l'entrada