05 de juliol 2009

Impremta Babel, d'Andreu Carranza

Que l’Andreu Carranza té fascinació per la paraula, ja ens ho va demostrar a El desert de l’oblit, la seva primera novel·la, però ara, Impremta Babel és tot un tribut a la paraula escrita, al seu poder en certa manera màgic, a la seducció on ens deixem caure en la seva materialització en el paper, el llibre, aquest objecte meravellós que tant ens ha ajudat a construir la nostra personalitat, sobretot aquells primers llibres llegits durant la infància i la joventut. Carranza aprofita l’argument de la novel·la per a ensenyar-nos el mostrari de llibres que el van marcar. La trama se centra en els temps de la postguerra, on un xiquet adoptat busca els seus orígens, lligats de forma estreta a la impremta Babel, aquest objecte que habita les golfes de casa de sons tios, mig clandestina en temps de censura, mig màgica, mig bressol. Els llibres, les lletres, el paper, són la materialització de les paraules, del pensament i dels sentiments, i això ens ho planteja Carranza ens uns moments en què la paraula virtual agafa posicions per a prendre el lloc que durant segles ha ocupat el paper. A la novel·la, aquest moment es manifesta en dos instants sublims, quan el protagonista es menja un tros de paper (no amb ànim de destrucció, sinó d’interioritzar-lo per sempre, de fer-se’l seu), i quan la vella impremta Babel es transforma d’una manera que callaré per no desvetllar el final.
Les paraules són importants, però només si van lligades a idees, a records, a sentiments, i Carranza utilitza el llibre per a passejar-nos pel món de la infantesa, de l’amistat, del riu que, poderós, de vegades es deixa vèncer i de vegades es cobra les seves víctimes.
Us deixo amb algun fragment del llibre:
“es va posar en marxa el voluble joc de la memòria, que sempre presenta els records desordenats, fent salts en el puzzle del temps.”
“Recordem una conversa, una olor, una escena o una música perquè hi hem tornat més d’una vegada, moltes vegades, com en una eterna digestió dels nostres sentiments.”
“Llavors vaig entendre el perill de la lectura. Fins aleshores sempre havia cregut que llegir era submergir-se en un paradís, deixar-se arrossegar fins a un territori on tot estava permès. Mai no vaig pensar que les imatges que el lector projecta a la seua ment s’emmagatzemaven a l’inconscient i anaven forjant de mica en mica un món possible, diferent, un món que s’imposava amb tal força, que podria arribar a ser real. Els llibres, els diaris, les revistes eren una arma secreta, l’única forma de rebel·lió.”
“Tots els viatges ens fan sentir vius. Encara que no anem enlloc.“

I una frase que m’ha fet especial gràcia, ja deduireu per què: “Cal buscar els missatges xifrats als textos, als jocs literaris.”

3 comentaris:

bajoqueta ha dit...

M'encanta Carranza, el tinc a la llista de pendents este, vaig vore l'entrevista a "L'hora del lector" i evidentment em van fer ganes de llegir-lo. Sap transmetre moltes coses als seus llibres.

Rosa ha dit...

Jo no he llegit res d’aquest autor, però el tinc a la prestatgeria dels pendents. Llegint el comentari, el posaré a preferents.

Bon estiu

Jordi Policarp - Els llibres del celler ha dit...

Tens raó, Jesús. A mi també em va fascinar aquest llibre. Crec que estem davant d'un bon escriptor. Cadrdà esperar al seu proper llibre per acabar de confirmar el seu talent que, de moment, semble innat.

Fins aviat.

JORDI
http://elsllibresdelceller.blogspot.com/