El moixó que teníem a casa quan era petit, només em va mossegar una vegada. Va ser al principi, quan no ens coneixíem bé encara i, sobretot ell, tenia certa desconfiança. No em vaig enfadar, perquè si algú d'aspecte gegantí m'hagués intentat agafar, segur que jo també li hauria picat. Ens vam fer amics de seguida, menjava llavoretes a la meva mà, i em pujava a l'espatlla, i em feia pessigolles al coll mentre mirava la tele. És curiós, però motls anys després, el tacte suau de les seves plomes, encara em ve a la memòria quan passejo pel carrer i escolto un moixó cantant a un balcó. Els records també volen.
.
Una nova col·laboració al blog de Contes divers.
3 comentaris:
Molt maco, Jesús!
Sí, els records volen i són lliures.
M'ha agradat molt i es ben veritat que els records volen.
Publica un comentari a l'entrada