21 de novembre 2011

Se’m fa estrany comprar avellanes

Fa poc he comprat una bossa d’avellanes, i aquest fet aparentment simple, m’ha despertat records i emocions, perquè jo no en comprava mai d’avellanes, se’m feia molt estrany quan, de petit, en tenia tantes a casa.

Aquest fruit petit, el seu so juganer quan xoquen les unes contra les altres, és un bitllet al passat. Fills d’una llarga herència familiar, com gairebé tothom a Cornudella, mons pares, tot i dedicar-se principalment a altres feines, tenien trossos que calia cuidar, la majoria d’avellaners. En arribar la tardor, la família completa anava a plegar-ne i, al principi, hi passàvem el dia sencer, amb el corresponent dinar i esmorzar d’inoblidable sabor a la vora del foc, encerclat de pedres. Poques vegades he menjar res tan a gust com aquells senzills i humils dinars asseguts damunt d’un tronc, a l’ombra d’una figuera amiga. Plegar avellanes era dur, en aquells costers del Priorat on costava mantenir l’equilibri, pessigant les petites avellanes entre la pedra pissarra. Per tenir cura dels nostres tendres dits, ens posàvem didales; dits de guants de rentar roba retallats. Però de tant en tant trobàvem un avellanar assolat, ben arreplanat, curull d’avellanes que s’estenien com una catifa, que mon germà i jo ens disputàvem per plegar. Un gra de raïm que pessigàvem d’algun cep endolcia la tarda. Hores de calor s’alternaven amb dies de pluja, que aprofitàvem per pelar ametlles als baixos de casa, mentre escoltàvem la ràdio. El moment de plegar, esgotats, era un dels millors del dia, i m’agradava pujar a la Siata, assegut damunt d’un dels sacs plens.
Durant l’hivern, tant a casa com al col•legi, les clofolles d’avellanes encenien les estufes que, habitualment, feien saltar esclats de fum que inundaven l’aula enmig d’un gran xivarri.
Però el record més tendre associat a les avellanes ve de lluny. El padrí Josep va morir quan jo era molt petit, pràcticament no en recordo res, només una tarda que el vam anar a veure a casa seva (aquella casa, aquella olor). Ell feia moure unes avellanes a la mà (aquella mà, aquell soroll) i me les va posar a la butxaqueta d’una mena d’americana, decorada, crec, amb un escut mariner. Com a record és poc? Suficient.
Se’m fa estrany comprar avellanes.


15 comentaris:

Gínjol ha dit...

A mi em passa el mateix amb les taronges.

Alyebard ha dit...

I a mi amb l'olor d'userda i fonoll.

Isabel H. T. ha dit...

Jesús, muy emotivo tu relato.
Para mí, el mismo cuadro que pinta mi nostalgia... los mismos colores,el mismo ruidito del chocar de las queridas avellana...y la tela de fondo..el amor de la familia...

Cristòfol miró ha dit...

Els records de la vida familiar són els més tendres que hi ha...i els més dolorosos quan només són records d'un temps passat.

Marta ha dit...

Les avellanes sempre porten records...no sé perquè, recordo una estufa vella molt vella a Sant Martí de Sobremunt que funcionava amb closques d'avellana, era una estufeta petita, molt curiosa, també recordo haver portat una avellana a la butxaca i jugar-hi amb els dits...

Joan Guasch ha dit...

De retruc, m'has fet també reculat en el temps. A casa les guardàvem dalt de les golfes. Com si for ara recordo el so líquid que fèien quan al padrí les remenava per assecar-les, i el so de l'aigua escolant-se pel rec, sota l¡ombra dels avellaners anyosos, i la frescor de l'aigua quan s'escampava pels bancals i era engolida per l'assedegada terra... Ai!

Eduard ha dit...

Pèrdua i recuperació, aquest és el balancí en el qual es mou la nostàlgia i la seva contrafigura, la projecció cap al futur. Inevitablement el món ens empeny a deixar enrera moltes coses, però la memòria, amb el recurs d'un so, una olor, una imatge inesperats, ens les retorna en forma de record. De vegades tan vius que semblen actualíssims. L'escriptura bona com la teva les fa així, vives i actuals,

Cati Brusca ha dit...

A mi això em passa, amb el pa,i els pastissets, els meus pares eren forners, i jo vaig seguir la tradició uns anys. Ara quan vaig a comprar-lo, torno a quan era menuda, que tots els dies m'aixecava amb l'olor del pa, recien sortit del forn, a l'escalforeta que feia a casa, a la farina. mon pare m'enfarinava, la cara quan me donava un beset, i a les paraules de ma mare, que me deia " la més dolçeta i ensucradeta del món"i ara les més dolçetes i ensucradetes del món son la meua filla , les meues nebodes i els dos nebodets besons.

Pakiba ha dit...

A mi les castanyas sempren en recordan el pati del colegi que anava cuan era petita.

Jesús M. Tibau ha dit...

en fa gràcia veure com els meus records han despertat els vostres

Joana ha dit...

Jo quan veig els camps amb el blat de moro madur em recorda quan de petita espellufava les espigues i sento encara l'olor :)
I jo berenava pa amb avellanes i anous :)

jomateixa ha dit...

Quins records!
D'una banda ens agrada recordar aquestes coses, però també se'ns posa aquell nus a l'estomac que...

bajoqueta ha dit...

T'entenc... grans records que agraden i fan mal al mateix temps :)

365 contes
Terra de llibres

Rafel ha dit...

Bé, a mi m'ha vingut al cap la cançó dels Pets, Menja avellanes. Algú havia de posar la banda musical als records, oi?

El porquet ha dit...

Preciós Tibau. A mi també se'm faria molt estrany amb les vivències que hi tens associades.

A mi em passa el mateix quan se m'acaben els trumfos dels padrins i n'he de comprar al super... mai no m'hi acostumaré!