Sóc un xiquet petit que mira pel·lícules d’aventures en una tele en blanc i negre. Possiblement és dissabte. Possiblement menjo pa amb xocolate. El crit de Tarzan es deu escoltar des de la cuina, l’estampida dels elefants potser m’impressiona, o els negres de la tribu que fugen espantats davant alguna muntanya prohibida. I la Cheeta posa el toc d’humor, i segur que em fa riure, i potser fins i tot faig una mica el mono pel menjador. Petons per sempre Cheeta, que ahir vas morir, als 80 anys, però no del tot.
Vull fer-te algunes preguntes
Fa 1 hora
3 comentaris:
Bonica entrada a una "monada" que ens va fet disfrutar molt.
Bon cap d'any.
Jo també era dels de la cheeta.
Sembla mentida com ha canviat el cinema i ...la vida.
Bon any, Jesus M.
On són aquells cicles de cinema dedicats a Tarzan, als Hermanos Marx, al Gordo y el Flaco, a Hitchcock...?
Tan bon cinema com hi ha per donar i vendre i ens fumen cada porqueria per la televisió que déu n'hi do...
Publica un comentari a l'entrada