27 de juny 2013

No es pot estripar un poema

Passejo pel parc de Tortosa. A l’altre costat veig un munt de papers per terra al voltant d’un banc. Hi ha petits actes de violència quotidiana que no entenc, però encara no sóc conscient de com m’afectarà aquest acte en concret. Quan m’hi aproximo veig que no són papers qualssevol, sinó que es tracta d’un llibre estripat, de mala manera, amb cert acarnissament. De més a prop, el dolor i la incomprensió són més profunds; es tracta d’un poemari que havia alliberar uns quants carrers més enllà. Ara les seves pàgines roden endutes pel vent, plenes de taques de fang, versos esqueixats sense compassió. Intento inútilment comprendre els motius, endevinar la mena de rancor, odi, o el que sigui, que ha provocat aquesta desgràcia. Impossible. Sento una gran pena per la persona que ho ha fet, i el considero una víctima. A l’atzar, rescato una de les pàgines, un dels poemes, que m’emporto a casa, la resta, volen.

2 comentaris:

Isabel H. T. ha dit...


El dolor siempre es difícil de asumir, pero cuando ese dolor no tiene una identidad, una causa justificada,uno se siente indefenso e impotente ese dolor no tiene cara ni nombre, pero existe.Qué triste!

Joan Vigó ha dit...

Algunes reflexions:

- Cal tenir en compte que ser víctima no és necessàriament sinònim de ser innocent o de ser bona persona.

- Suposo que tothom ha conegut en algun moment algú que es vana de ser ignorant. Una de les formes pot ser la d'estripar un poemari. Ser ignorant no eximeix, a priori, de cap culpa.

- Suposo que no és el cas, però hi ha poemaris que no haurien d'haver existit. Hi ha poesia dolenta, igual que hi ha fuet dolent, narrativa vomitiva o pel·lícules nefastes.

Bon cap de setmana a tothom!