31 de desembre 2014

Resum literari de l'any

En acabar cada any resumeixo en un sol apunt les coses que he fet, perquè m'agrada veure-les totes juntes, i perquè és un bon estímul per a animar-me a continuar.
.
Publicació del dietari Per no perdre'm les molles.
Publicació del recull de contes El noi del costat del padrí, i els corresponents actes promocionals a Tortosa, Vall-de-roures, Tarragona, Barcelona.
Participació als llibres col·lectius La bona confitura; Nou contes per a un estat nou.
Presentació dels llibres: 22 contes a la vora de la independència;  Els nens del sac, de Damià Bardera; Pessics a l'ànima, d'Alfons Cama; Derelictes, de David Figueres; La dona pagesa entre la guerra civil i els anys 60 a les Terres de l'Ebre, de Teresa Castelló; Petonets pels puestus o la recerca de l'amor sincer, de Jordi Romeu; Cap llàgrima sobre la tomba, de Sílvia Mayans
Club de lectura de Tortosa que co-coordino alb Sílvia Panisello.
Contes a la carta que han servit de regals per a petits i grans, i fins i tot per a acompanyar un vi nou.
Gosar escriure la continuació d'un conte de Jesús Moncada per a la revista digital Paper de vidre.
Participació a la V Mostra Oberta de Poesia a Alcanar, que organitza Tomàs Camacho.
Lectura de contes a llocs diversos com el Taller Cinta Dalmau i  L'Assoc, de Tortosa i al cafè Itaca d'Amposta.
Presència a diversos centres d'ensenyament, com a l'Escola Daniel Mangrané de Jesús, a l'insitut de Camarles amb El vertigen del trapezista.
Participació al certamen Poesia a les caves, que organitza Santi Borrell.
Taula rodona sobre contes a la Fira del llibre ebrenc, amb Bel Olid i Joan Barril.
Organització de la 7a Jornada Literària de Cornudella de Montsant.
Participació al Recital de poesia i música d'Horta de Sant Joan.
Redacció del pregó de festa major de Cornudella de Montsant.
Taller de creativitat literària a Tortosa.
Un conte participa a la les Jornades de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
Participació a la Setmana del llibre en català, com a Escriptor de capçalera.
Participació a la primera edició d'Escales que pugen al cel, de Mas de Barberans.
Homenatge a Gerard Vergés durant les Jornades de les Lletres Ebrenques
Un conte participa a La festa del color groc, de la veu de Marc Jornet.
Presència al Club de Lectura de Santa Bàrbara.
Col·laboració amb articles d'opinió al diari Cop d'ull.
Continuar amb la 6a temporada del programa de televisió Tens un racó dalt del món de Canal 21.
.
I més coses que aviat veuran la llum.


Desitjos d'any nou

Em sento afortunat a la vida, i fa temps que no li demano res a l’any nou; tan sols que no se m’emporti res. Jo els ajudo tant com puc, o tant com sé, i els anys nous fan el que poden; de vegades se’n surten, d’altres, no.
No puc dir que el 2014 hagi estat bo, quan s’ha emportant gent que estimo. No li tinc en compte. Vull creure que no hi ha hagut mala fe, que ha fet tot el que estava a les seves mans, i em consta que ho ha intentat fins a l’últim moment. Pobre, només ha estat una baula més a la vida, i li ha tocat cobrar el peatge dels anys acumulats. No el recordaré amb ressentiment, sinó amb tendresa.
Aquesta nit, tossut, repetiré el meu desig. Em sobren projectes, encara tinc il·lusions, i, sobretot, gent que estimo a prop.
No penso malbaratar temps amb rancúnies, ni discussions estèrils, ni invertir esforços en tirar sal a les ferides (començo a tenir la pressió alta, i la sal no és bona).
Acarono els records, però no m’hi enfonso, i em disposo a gaudir, un any més, de l’espectacle de la vida.

Que el 2015 us estimi; que l’amor sigui mutu.

25 de desembre 2014

sempre, pare

Porto el viure embastat dels fils sobrers
que han deixat les fades.
A poc a poc, amb els genolls pelats
després de fer i desfer plomalls de flors
a mossegades,
aixeco el cos adolorit
pels anys malmesos estripant
bombolles d’aire.

.
(Fragment d'Una sortida digna, de Jesús Fusté)

24 de desembre 2014

Submarins que somien volar.
Records que eren esperances.
Diumenges que no eren festius.
Temps que no arriben a temps.

Finestres que donen al pati de darrere.

23 de desembre 2014

Jordi Romeu a Tens un racó dalt del món


Jordi Romeu és el convidat d'aquesta setmana a Tens un racó dalt del món.
Guanyador del Premi de Narrativa de l'Ametlla de Mar, ens presenta la novel·la Petonets pels puestus o a la recerca de l'amor sincer. Un llibre fresc, amè, divertit, desimbolt, que ens narra les aventures i desventures d'un noi de 30 anys, immadur, i  a qui la seva parella fa fora de casa. Aquesta situació, acompanyada d'un missatge que llegeix a la vora de la carretera i que el trasbalsa, el porta a investigar sobre l'amor sincer. Pel camí trobarà una corrua de personatges aparentment extravagants, però reals alhora, que el posaran en embolics o bé l'adreçaran; haureu de llegir el llibre per saber-ho.
També recomanarem els llibres El silenci dels pactes, de Marc Moreno, La condició valenciana, de Joan F. Mira, i L'era dels ossos, de Samantha Shannon
La secció de Microliteratura i art estarà dedicada a una fotografia de Joan Carles Prats.
El programa es podrà veure a Canal 21 els dimecres 24 i 31 de desembre, a les 21.00 i les 22.30, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.

Rúbriques obsessives

Mobiliari urbà farcit de grafits vora l'estació. Rúbriques obsessives. Afany de notorietat. de visibilitat? De permanència?
A pocs metres, un camp d'oliveres que, potser, algun avi va plantar.

21 de desembre 2014

publicar un recull de nanocontes?

Quan faig sessions de leectura dels meus contes, quan comento els meus llibres amb lectors, quan llegeixo crítiques... els nanocontes sempre criden l'atenció, sovint em diuen que és el que més els agrada, el que més els sobta, del que més se'n recorden. En canvi, quan plantejo a un editor la possibilitat de publicar un recull de nanocontes, em diuen que és molt complicat. No em casa una cosa amb l'altra. Què n'opineu?

Paranys, de Toni Cucarella

Paranys, de Toni Cucarella
Sinopsi

La present selecció –ben representativa– de relats de Toni Cucarella ens endinsa en un món desencantat, poblat de perdedors i altres personatges empobrits. A través d’aquests contes, alguns dels quals inèdits, assistim a la trajectòria d’un autor de referència pel que fa a la narrativa curta: des del costumisme urbà dels inicis fins a l’ambientació més rural que apareix en les seues creacions més recents. Cucarella és molt hàbil condensant històries potents en relats breus on la intriga i les sorpreses s’acompanyen d’un rerefons d’ironia –de vegades sarcasme– i, sempre, de la denúncia de les injustícies sense abandonar mai el to compromés, combatiu i honest i la defensa ferma de la llengua i de la cultura que el caracteritzen.

20 de desembre 2014

Memòries, història de mos llibres i relacions literàries, de Narcís Oller

Memòries, història de mos llibres i relacions literàries, de Narcís Oller

En aquest volum, es reuneixen els textos publicats anteriorment amb els títols Memòries literàries i Memòries teatrals, a cura d’Enric Cassany, professor de literatura de la Universitat Autònoma de Barcelona, el qual, en el pròleg, escriu: “Les Memòries d’Oller, per als lectors d’avui, són encara un document de primer ordre per entendre el narrador més ambiciós i de més projecció del XIX català; un document que combina l’autobiografia, la crònica literària i la crònica històrica [...] Cal acudir-hi per descobrir quines són les condicions en què es mou la literatura catalana, i en especial la narrativa. La descoberta meravellada de la llengua pròpia com a llengua literària, la defensa de l’adopció del català en el marc espanyol, les dificultats d’editar en català, però també d’assegurar traduccions honestes al castellà i a altres llengües, la misèria del món editorial barceloní o la depauperació del teatre català apareixen amb un relleu i una força que un historiador de la literatura no podria imitar.”

Em remou la sinceritat, de Mariola Nos

Em remou la sinceritat és el primer llibre publicat de Mariola Nos, docent, periodista i ara també escriptora, i fins i tot llibretera al seu espai a Vinaròs.
Aquest primer llibre, que acostuma a ser molt especial per a tos els autors, es tracta d'un poemari on, com ja declara al títol, és intimista. Els poemes són minimalistes i aquest fet provoca que cada paraula adquireixi més protagonisme; també els silencis, els espais en blanc, l'absència quasi absoluta de signes de puntuació que l'autora, potser, no ha volgut que limitin les emocions.
Que les paraules volin, doncs, i que no es consumeixin sense haver estat dites.

19 de desembre 2014

El noi del costat del padrí al diari El Punt Avui

Comentari de Jordi Capdevila sobre El noi del costat del padrí, a El Punt Avui, que podeu llegir en aquest enllaç.

emocions

Escriure em fa sentir emocions. Les emocions em conviden a escriure. Bonica dansa. Balles?
La barana que separa la via del tren del passeig marítim de Tarragona té forma d'onada; el mar, de viatge.

18 de desembre 2014

Al Club Dante

Dimarts passat vaig participar al programa de Ràdio4  Club Dante, dedicat a la literatura i conduït per David Martí. Vam parlar del poder de la paraula, de poesia, de contes, de nanocontes, juntament amb l'escriptor Vicenç Llorca, que acaba de publicar el poemari Calendari d'instints. Podeu escoltar-lo en aquest enllaç.
Com sempre, llegeixo algun conte d'El noi del costat del padrí, i algun nanoconte inèdit. Fins i tot, in situ, i provocat pel David, escric un nanoconte dedicat al programa:
Requisits d'admissió: emocionar-se amb les paraules. Em dono d'alta al Club Dante.
Parlem, reflexionem, riem, al voltant de les paraules i la literatura, de la qual, tots tres, en som apassionats.
M'emociona que acompanyi la xerrada la cançó Maig d'amor, de Jesús Fusté, basada en un poema de Gerard Vergés.
Aprofitant el viatge, a banda de fixar-me en uns quants personatges de carrer, visito el Museu d'Història de Catalunya, que no és el mateix que una Història de Catalunya de museu.
Els daus trucats no saben el que es perden.

17 de desembre 2014

Memòries d'una oroneta de Bècquer, d'Albert Guiu

Memòries d'una oroneta de Bècquer no sé si és l'últim llibre d'Albert Guiu, perquè en pocs dies ens ha sorprès amb una doble novetat: a més d'aquest recull de contes, també ha publicat el poemari Raül i Rosa.
Memòries d'una oroneta de Bècquer i altres relats és, com el seu nom indica, un recull de contes, però la poesia, en tot el que fa l'Albert, sempre hi és present. Són relats on els personatges de ficció conviuen amb personatges reals, intercanvien emocions i tendresa. El pas del temps, tirà contra el qual no es pot negociar, juga un paper important en els personatges, en la sensació de pèrdua inevitable de tot allò que queda enrere i que ens tempta amb la tristesa. Tornaran les oronetes? El record les manté amb nosaltres.
Homenatge a la gent senzilla, a la gent que lluita contra els obstacles de la vida de forma heroica, i a l'ensenyament, una de les grans passions de l'Albert.

Per a Relats conjunts

La blancor del paisatge no atenua la fam de caça; les petjades de la presa són més fàcils de seguir.
.
Inspirat per una nova propsta de Relats conjunts.

16 de desembre 2014

Al Club Dante de Ràdio4

Aquesta nit, partir de les 22.00 hores, participo al programa de Ràdio4  Club Dante, dedicat a la literatura i conduït per David Martí. Parlarem del poder de la paraula, de poesia, de contes, de nanocontes, juntament amb l'escriptor Vicenç Llorca.

fusta menjada

Trepitja tots els deserts. Intenta completar la impossible col·lecció de miratges. El bagul de records on els desa té la fusta menjada.

14 de desembre 2014

Uns altres catalans

Exposició dedicada a Paco Candel i Els altres calatalans al Museu d’Història de Catalunya. A l’entrada, un plafó amb una gran foto de Candel en una carrer de barraques mentre uns xiquets juguen. Noies d’un institut que visita el Museu es fan un selfie davant del plafó posant cares sexis. Uns altres catalans.

La cinquena planta, de Manuel Baixauli

La cinquena planta, de Manuel Baixauli
Sinopsi
Una setmana després d’haver enllestit un llibre titulat L’home manuscrit, Manuel Baixauli va sentir els primers símptomes d’una malaltia que el va deixar, en pocs dies, completament paralitzat, talment una pedra. Una pedra amb tota la capacitat de pensar i de sentir. Al cap de sis llarguíssimes setmanes, va començar a recuperar la mobilitat i, més endavant, l’autonomia. Durant el procés de rehabilitació, Baixauli va conèixer els singulars personatges que poblaven el sanatori i es va obsessionar amb l'última, inaccessible, cinquena planta.
Comentari
Enigmàtica, onírica, real, profunda, introspectiva, reflexiva... colossal. Un llibre que no es pot explicar, s'ha de viure. Un llibre sobre el record i l'oblit, sobre els desitjos i les necessitats. Una novel·la que confirma Manuel Baixauli com un dels meus preferits, com un dels autors a qui espero, que em dóna material sensible i intel·lectual que em sorprèn, que em corprèn, que m'estimula. I, a més, en aquest cas, amb un parell de referències al vi del Montsant.
Per saber més us convido a llegir comentaris als següents enllaços:
Sons de xalocNúvol.
I us en llegeixo un fragment, com acostumo a fer al meu blog De lector a escriptor:


13 de desembre 2014

El noi del costat del padrí, segons La petita llibreria

Feliç amb el generós comentari sobre El noi del costat del padrí d'Àngela Sánchez Vicente a La petita llibreria, que podeu llegir en aquest enllaç.
Gràcies!

Papallones en cambres d’hivern, de Gabriel Boloix

Papallones en cambres d’hivern, de Gabriel Boloix, és un llarg recorregut de poemes que s’adscriuen dins l’amplíssima tradició de molts poetes al llarg dels temps d’escriure versos aparentment amb motius al·legòrics a estacions de l’any que són molt més que estacions de l’any. O fins i tot com a metàfores vitals (maduresa, vellesa)…
L’hivern és un sentiment: pot ser mort, pèrdua, buit, dolor, enyorança, melangia…o també pot ser anhel, desig, somni, esperança d’un temps millor.
El llibre aplega diferents sèries de poemes escrits cronològicament en anys molt diferents però que l’autor els ha ordenat com si fos un viatge a través d’una llarga jornada (matí, migdia, tarda, vespre, nit) on s’hi exposen tot tipus d’emocions que reflexionen sovint sobre la fugacitat del propi fet vital.

“Papallones en cambres d’hivern” és gairebé una antologia d’un determinat tipus de poesia que l’autor ha conreat gairebé durant 20 anys i com diu el poeta Jordi Valls en el pròleg “El cas de Gabriel Boloix és excepcional perquè ens mostra la creació en tota la seva trajectòria i com creació i poeta es van transformant amb el pas del temps”

12 de desembre 2014

El noi del costat del padrí amb el Club de lectura de Santa Bàrbara

9 de desembre, trobada anual amb el Club de lectura de Santa Bàrbara, del qual sóc padrí, en motiu del cinquè aniversari. Abans de començar m'ensenyen, orgullosos, la remodelada biblioteca, més àmplia, més accessible, més aprofitada, més sostenible.
M'agraeixen la presència diverses vegades, potser perquè sovint els escriptors tenim una aurèola de persona distingida o important, que jo sempre procuro desmentir mostrant-me proper i senzill. Som artesans de les paraules, i les emocions haurien de ser la nostra matèria primera.
parlo de la meva relació amb els relats breus, els llegeixo algun conte d'El noi del costat del padrí, i nanocontes, és clar, de com la realitat em captiva en forma de dietaris i molles.
Escriure em fa sentir emocions. Les emocions em conviden a a escriure. Bonica dansa. Balles?
Treure-li la pila als rellotges t'atorga un fals poder. Per alguna cosa es comença.

11 de desembre 2014

façanes

Al tren. Seients més endavant, un noi porta una gorra amb una pistola dibuixada d'on surt un cartell que diu BANG. Una pistola de mentida. Sovint les façanes enganyen.

carícies

-M'agrada com mous els dits pel meu cos, amb petits copets que són carícies.
-Un mai pot oblidar que és pianista.

.
Acompanyat d'un dibuix de Marc Curto, que il·lustra un vídeo de David Espinós.


10 de desembre 2014

Uncertain glory

La revista The Economist ha triat Incerta glòria entre els 10 millors llibres de ficció publicats en anglès durant el 2014. Joan Sales conviu amb autors vius, de llengua anglesa o traduïts.
El diari Ara es fa ressò de la notícia.
Per a celebrar-ho, us convido a escoltar algun dels fragments que he llegit.

mans

Hora de berenar. Mon fill li porta galetes a son padrí. De puntetes, per a arribar dalt del llit, les hi dóna; una mà tremolosa les agafa.

sicari

Passa el currículum a net, el sicari. Tant en net, com en brut; és molt professional.

09 de desembre 2014

Lola Salmerón a Tens un racó dalt del món


Lola Salmerón és la convidada d'aquesta setmana a Tens un racó dalt del món. És un exemple més de persones nascudes a Barcelona i que busquen una millor qualitat de vida i el retorn als seus orígens a les Terres de l'Ebre, concretament a Horta de Sant Joan.
En aquest poble de la Terra Alta ambienta el seu primer llibre La fábula de la montaña mágica, una aventura adreçada al públic infantil o juvenil.
El seu segon llibre, La esperanza tiene un nombre Ismail, es basa en la seva experiència professional en el món social i la problemàtica de la immigració, viscuda de ben a prop amb un dels seus protagonistes.
També comentarem els llibres La nostra vida vertical, de Yannick Garcia, Només il·luminat per sa ceguesa, de Miquel Reverté, i Lletres de batalla, entre Joanot Martorell i Joan de Montpalau.
El programa es podrà veure a Canal 21 els dimecres 10 i 17 de desembre, a les 21.00 i les 22.30, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.

Realitat o ficció?

Article publicat a la revista Cop d'ull del mes de desembre:
.
Realitat o ficció? Aquesta és una de les preguntes més repetides a un escriptor. També és una de les preguntes que sovint es fa un escriptor a si mateix; una de les preguntes que aprens a respondre't amb el pas dels anys i les paraules.
Els lectors volen saber què hi ha de real rere les teòriques fantasies que mostra el llibre, volen endevinar quin percentatge del jo de l'escriptor es despulla entre les línies, i molts cops tenen la certesa d'haver-ho descobert.

Però què és la realitat? Què és la ficció? Hi ha alguna frontera? En aquest cas, la frontera és nítida, borrosa, negociable, esquizofrènica?

Vaig començar com a aspirant a escriptor fa més de trenta anys, en uns poemes on pretenia abocar els meus sentiments en versos, o simplement trobar un camí per expressar-me a través de la paraula escrita; jo, que era tan reservat i discret amb la paraula oral. També explicar alguna història més o menys inventada.
Molt més tard, arribaren els contes. La ficció pura i dura? Parlo de coses properes, de marges del meu poble, de reines de Siurana, de records d'infantesa. Aprofito gestos, situacions, anècdotes que m'envolten per embolicar-les de la fantasia necessària per convertir-les en contes.
Després de quatre-cents relats, m'endinso en el dietarisme, i parlo directament de fets reals, renuncio a cuinar tot allò que veig i sento i a afegir-hi el sabor de cap espècie; això sí, filtrats, inevitablement, pels meus ulls.
Realitat o ficció? No són dos cares de la mateixa moneda, o dos monedes de la mateixa cara?
Són reals els records que tinc del meu padrí que es morí quan jo tenia pocs anys? S'ajusten a la realitat la visió que tinc de les noies de qui em vaig enamorar, dels carrers del poble on corria de xiquet? Ens vam canviar de casa quan tenia tretze anys, i aquell trasllat físic fou com un adéu a la infantesa que ja començava a idealitzar. Molt després, en tornar-hi algun cop, l'entrada em semblava més petita, l'escala massa estreta, els marcs de les finestres recent pintats d'un estrany color.

I tots els personatges de ficció que he conegut, no són ben reals per a mi? Qui ha influït més en la meva manera de ser, el padrí que no vaig conèixer, o el Quixot? Algun dels xiquets amb què jugava a pilota, o el Petit Príncep?

Els sentits que ens fan arribar la informació tenen poc d'objectius i molt de partidistes; els records són joguines en mans del temps, o armes amb doble fulla. La ficció és una de les millors maneres d'explicar la realitat, fins i tot sense voler, o, potser, precisament quan no es vol.

08 de desembre 2014

Contes a la carta


signes ben enllaçats

A la feina, cada dia m’arriben instàncies escrites a mà. Pel tipus de lletra pots endevinar moltes coses del seu autor o autora, per exemple, l’edat. De tant en tant m’arriba una lletra que podria ser de ma mare, una lletra amb majúscules recargolades, de signes ben enllaçats uns amb els altres, avesada a buscar la pulcritud i la bellesa, segurament a base de moltes repeticions a l’inici del seu aprenentatge. Em desperta tendresa, fins i tot les faltes d’ortografia, fruit d’un ensenyament trencat, insuficient o empeltat d’altres llengües. Imagino la mà ja una mica tremolosa pel pes tirà del temps, intueixo a l’horitzó la seva entrada al passat.

07 de desembre 2014

Només il·luminat per sa ceguesa, de Miquel Reverté

Només il·luminat per sa ceguesa, de Miquel Reverté
Premi de narrativa del concurs literari de Calldetenes

Santa Maria d’Atipar torna torna a ser escenari d’un llibre de Miquel Reverté, que em va fascinar amb Crònica d’unamar desapareguda. En aquesta ocasió, un noi del poble també és protagonista, tot i que es farà gran. Un noi que és cec, tot i que hi pot veure. Un noi que ens farà llàstima, tot i que aprèn a gaudir del món que l’envolta, i que ens plantejarà dubtes morals. El llibre és també un homenatge a un món que desapareix, a uns hòmens i dones, a una forma de vida

06 de desembre 2014

Nebbia, de Núria Pradas

Nebbia, de Núria Pradas
Un misteriós jurament embolcalla els secrets que torturen l’ànima de Gioia amb lletres punxegudes i doloroses. I és que són molts els enigmes que la jove hereta de la mare, la qual, just abans de morir, confia la filla a una estimada germana que viu a Venècia. 

És així com Nebbia ens endinsa en aquesta ciutat fascinadora del final del segle xviii, carnavalesca i juganera, però que alhora amaga racons foscos i amenaçadors. De fet, a l’esplendorosa mansió de la tia Gertrude on s’instal·la Gioia, el luxe es barreja amb una sensació terrible, una tristor profunda que acompanya pressentiments nefastos. 

05 de desembre 2014

Té el telèfon de molts assassins

Massa anys al cos de policia per veure, frustrat, com un jove sergent li passa davant. Té el telèfon de molts assassins; alguns, discrets.

04 de desembre 2014

A Ràdio Gandesa amb El noi del costat del padrí

Avui, entrevista a Ràdio Gandesa, a l'espai Ones de lectura, amb Paco Sanahuja. Hem parlat del dietari Per no perdrem les molles, i del recull de contes El noi del costat del padrí. També he llegit algun nanoconte inèdit.
El podeu escoltar en aquest enllaç, a partir del minut 7.
A la Biblioteca de Gandesa hi aniré en viu el 16 de gener.

La revolució dels somriures

Ordenant en carpetes informàtiques les fotografies del passat novembre, m’aturo a observar amb més deteniment les del 9N. Ja he explicat les emocions viscudes aquell dia. En una de les fotos, tinc a mon fill als braços mentre li deixo posar la papereta dins l’urna. No és una foto original, n’he vist moltíssimes per les xarxes, mostra de la il·lusió amb què vam viure el moment. Avui, però, no em fixo en els teòrics protagonistes de la imatge que va enquadrar la meva dona, sinó en un testimoni involuntari, un home que esperava el seu torn, un metre més enrere, i que observa l’escena amb un somriure a la cara, de simpatia, de solidaritat, de companyia. La revolució dels somriures.

02 de desembre 2014

Creure que els meteorits xoquen amb la Terra, i no a l'inrevés, és d'una gran petulància.

la fulla del ganivet

Sempre comprova la qualitat del tall abans d’una feina. Esmola la fulla del ganivet, i les intencions.

01 de desembre 2014

vendes a La casa del llibre

El noi del costat del padrí, entre els nou llibres de ficció en català més venuts (el novè concretament) a La casa del llibre de Barcelona, després de Ken Follet




fals poder

Treure-li la pila als rellotges t'atorga un fals poder. Per alguna cosa es comença.

Gianni Rodari al Club de lectura de Tortosa

Desprès de set anys de coordinar el Club de Lectura de Tortosa, per a aquest mes he programat, potser una de les propostes més agosarades: comentar un llibre aparentment infantil. Es tracta de Contes per telèfon, de Gianni Rodari.
Des de que vaig descobrir aquest autor, m'encisen els seus contes, i els inclosos en aquest recull, no paro de rellegir-li a mon fill cada nit que, a temporades, en té un o altre de preferit.
Crec que pot ser molt interessant comentar aquesta mena de llibres en un club de lectura per a adults, perquè estic segur que els podrem assaborir molt més que els xiquets, si som capaços d'obrir la ment a la fantasia.
En aquest enllaç, podreu escoltar els contes de Rodari que he penjat a Youtube.
La cita és el 18 de desembre, a les 19.30.
Si teniu interès en rebre més informació, podeu escriure a clubdelectura@tortosa.cat
Com que molts de vosaltres no podreu assistir, us convido a compartir comentaris sobre el llibre en aquest apunt.
Els propers llibres a comentar al Club de lectura són.
30 de gener de 2015. La ciutat invisible, d'Emili Rosales, amb presència de l'autor i amb la col·laboració d'Òmnium Cultural Terres de l'Ebre
26 de febrer de 2015. El projecte Rosie, de Graeme Simsion

29 de novembre 2014

A la Microbiblioteca de Barberà del Vallès Esteve Paluzie

Exemplars d'El vertigen del trapezista i de I un cop de vent els despentina, desembarquen a  la Microbiblioteca de Barberà del Vallès Esteve Paluzie, i ho comenten al seu blog, amb dos fragments inclosos, respectivament.
Es tracta d'una Biblioteca especialitzada en el microrelat, per tant sé que els meus llibres seran ben acollits.

L'era dels ossos, de Samantha Shannon

L'era dels ossos, de Samantha Shannon 
L’any 2059, el planeta està dominat per un sinistre règim totalitari. Paige Mahoney treballa al submón de la delinqüència i la seva feina és extreure informació entrant a la ment de les persones. La Paige és clarivident i, en un món on els somnis estan prohibits, comet una alta traïció tan sols per existir.

La seva vida canvia per sempre quan –agredida, drogada i segrestada– la jove arriba a una presó d’Oxford controlada per una poderosa raça d’un altre món. Ara, la Paige pertany al Guardià, qui esdevindrà el seu mestre, el seu entrenador i, alhora, el seu enemic natural. L’única oportunitat que té de tornar a ser lliure és permetre ser instruïda a la presó on està destinada a morir. 

28 de novembre 2014

Bressol de lletraferits

Dimarts passat, 25 de novembre, vaig intervenir via telefònica al programa Bressol de lletraferits, a Ona La Torre, programa que conudeix Sònia Ferrer i Josep Lleixà. Llegeixo algun dels nanocontes d'El noi del costat del padrí.
Josep és un enamorat de les meves Desdefinicions, i altres cops n'ha parlat al programa. Al seu blog en seleciona algunes, i també un fragment de Postres de músic.

L’inspector d’homicidis

L’inspector d’homicidis demana la baixa. Perquè es troba malament? No; perquè no s’hi troba.

27 de novembre 2014

Entrevista a Surtdecasa

Anna Zaera m'ha fet una entrevista per a la web Surtdecasa, on parlo del nou llibre El noi del costat del padrí, però sobretot parlem sobre el fet d'escriure, les motivacions, les emocions.
L'entrevista va tenir lloc a la Biblioteca de Tortosa, en un ambient molt agradable, que convidava a parlar amb vent baixa, amb sinceritat.

I un cop de vent els despentina, segons la Llibreria Adserà

La llibreria Adserà de Tarragona, al seu facebook, comenta I un cop de vent els despentina.
Mons a munts, les teves mans.

25 de novembre 2014

Joan Josep Rovira a Tens un racó dalt del món


Joan Josep Rovira és el convidat d'aquesta setmana a Tens un racó dalt del món. Autor amb una llarga trajectòria, només podrem fer esment a algun dels seus llibres, quasi tots dedicats a la literatura de la realitat, a la seva descripció del món que l'envolta, que trepitja, com un espectador agut. Resultat d'aquest passejar pel món és la seva col·lecció Homo viator, l'últim fruit de la qual és el llibre que comentarem, Tortosa de carrer, on narra especialment vivències al voltant dels anys vuitanta i presents. També ens avançarà el contingut del seu proper llibre, dedicat a la filosofia rural.
També recomanaré els llibres Suc de magrana, de Francesc Mompó, A casa viu un fantasma, de Pili Lanau, i Un estiu al Priorat, de Pilar Garriga.
El programa es pot veure els dimecres 26 de novembre i 3 de desembre, a les 9.00 i les 10.30, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.

sobre Postres de músic

Comentari de Marina  Pallás sobre Postres de músic, a la web La cultura no val res.
Els vell rockers no moren mai, i els llibres veterans tampoc.
Més comentaris sobre el llibre al blog que els recullo.

un exèrcit d’aneguets lletjos

Anunci d’una famosa crema de cacau i avellanes. Pretenen fer valdre l’esperit del treball en equip i de l’esforç. Un equip de bàsquet infantil està perdent, però tenen la pilota. Falten pocs segons, es passen la pilota els uns als altres i, a l’últim segon, un dels xiquets llença la pilota, fa canasta i guanyen. Curiosament, aquest xiquet és el més guapet de tots, rosset per a més dades, i els altres, uns més lletjos, altres amb ulleres, l’aixequen en braços mentre una noia el mira amb cara d’admiració. Sí, treball en equip, però qui s’emporta la glòria és el més guapo; aquest missatge continua inalterable, mentre un exèrcit d’aneguets lletjos intenta sobreviure.

24 de novembre 2014

Agraïment d'anada i tornada


De vegades et preguntes per què t'emboliques en organitzar coses, per què no li dediques el temps  a tasques més productives, o a tu mateix. De vegades et planeges si valen la pena els esforços.
Altres vegades et regalen agraïments que et carreguen d'emoció i energia.
Gràcies, Rafel Casas per tenir-me present a la teva Línia groga, i per ser sempre al costat amb afecte amb afecte. Un dia tornaran els jocs literaris, encara que només sigui per gent com tu.

assaborint bons moments

Raül Linaje, un lector fidel, assaborint bons moments acompanyat d'El noi del costat del padrí.

Desdefinicions (290)

tolerrància. Respecte fet malbé.
emirgrant. Que quan emigra és ben rebut.

23 de novembre 2014

El noi del costat del padrí a La Central

L'escriptor i amic Joan Pinyol m'envia una foto d'El noi del costat del padrí a la Llibreria La Central

Visita a llibreries, amb regust amarg

Fa uns dies us explicava la meva excursió a Barcelona acompanyat d'El noi del costat del padrí, i us avançava que vaig aprofitar per visitar algunes llibreries. Acostumo a fer-ho quan trec un nou llibre, i la veritat és que no sé per què persisteixo, ja que torno amb cert regust agre, amb la sensació de reviure el mateix dia repetit, de trobar-me davant d'una muralla inexpugnable, d'un cercle viciós que fa impossible que els meus estimats reculls de contes arribin al públic amb garanties, enmig l'allau de novetats que sepulten les llibreries.
En resum, vaig visitar quatre llibreries, a més de La Casa del Llibre on vaig realitzar l'acte. A la llibreria la impossible i a la Documenta, tenien un exemplar del llibre més o menys ben exposat, amb la portada a vistes. A la llibreria Alibris, hi havia un exemplar que, tot i ser una novetat de tot just un mes, ja estava a la prestatgeria, al costat del company Joan Todó, i prop de Tolstoi. A la llibreria Laie, no en tenien cap.
A La casa del llibre sí, una pila, a causa que aquell dia hi feia la presentació.
La meva experiència diu que a les llibreries on hi ha un exemplar o dos, si s'arriben a vendre, ja no en demanen més; i a les llibreries on no hi ha el llibre, evidentment, no es vendrà.
Algun comentari al respecte?


Primavera encesa, de Vicent Borràs

Primavera encesa, de Vicent Borràs
Premi Blai Bellver
Sinopsis

Les mirades d’Àngel i de Nada es troben enmig d’una multitud d’estudiants perplexos davant les porres i el soroll, intimidats per l’helicòpter de la policia que sobrevola els seus caps. Són mirades carregades de reivindicació i de por, però també d’emoció i, sobretot, de futur. La «primavera valenciana» acaba d'esclatar, prompte es produiran les càrregues policials que –lluny de silenciar la veu d’uns joves que protestaven per les retallades en educació– van ser el germen d’un episodi colpidor que va sacsejar la consciència social, que reclamava canvis. 

22 de novembre 2014

Guia d’ocells per a nois i noies, de Màrius Domingo i Coia Dols

Guia d’ocells per a nois i noies, de MàriusDomingo i Coia Dols

Aquesta guia vol ser la millor eina per endinsar-se en el món de l’ornitologia, de forma entenedora i amable, sense que sembli que és un tema complicat i difícil. I és que realment no ho és, només depèn del nivell que vulguem assolir. Amb poca dedicació podem aconseguir moments inoblidables.
Seguint l’esperit de les altres guies de camp per a nois i noies, presenta amb una classificació senzilla i de fàcil accés la majoria de les espècies que es troben al país, prioritzant les més freqüents i donant indicacions sobre quines es poden confondre i com podem evitar-ne la confusió.
De primer, però, es fa una introducció a l’ornitologia, al coneixement dels ocells, la seva biologia i les formes de vida –etologia–, i ens explica també com els podem estu-diar i conèixer. Immediatament, s’hi descriuen amb detall les espècies més representatives, il·lustrades amb magnífiques fotografies inèdites, fetes totes al nostre país majoritàriament per ornitòlegs no professionals.

nosaltres, i els altres

Un amic escriptor es lamenta que no acaba de concretar dos presentacions de llibres. “Ja et direm alguna cosa”; i aquesta cosa no arriba mai.
Llegeixo el seu lament de forma solidària i amb tendresa. Ja tinc certa experiencia, i són molts els projectes (alguns molt poc comuns) que he proposat els últims anys. Quan demano col·laboracions, aquestes es reben amb diferents nivells d’entusiasme. Amb els anys he après que no puc demanar als altres que posin el mateix entusiasme que jo en el meus projectes. Tothom té les seves prioritats, les seves passions, i així ha de ser. Per això, quan proposo a algú que participi en algun projecte i no respon amb un entusiasme similar al meu, prefereixo deixar-ho córrer; segurament no sortiria bé.
Assumir aquest fet et salvarà de moltes frustracions.
I això val per a la literatura i per a la vida. Sovint jutgem les accions o inaccions dels altres en funció de la nostra manera d’entendre la vida, segons els nostres paràmetres. Si un company de feina passa pel nostre costat i no ens saluda, pensem que és antipàtic, o orgullos; i no valorem que potser té dificultats per a les relacions socials, que és tímid, que demana, a silenciosos crits, que algú li digui alguna cosa.

Intentar posar-se en la pell de l’altre és un bon exercici per a un escriptor i, sobretot, per a una persona.

21 de novembre 2014

Un dia amb El noi del costat del padrí, a Barcelona


18 de novembre. Excursió a Barcelona amb El noi del costatdel padrí. Faré una nova no-presentació del llibre, aquest cop a La casa del llibre, del passeig de Gràcia.
Primer regal; vaig en tren, i això suposa que podré badar una bona estona, i prendre notes de les coses que veig i sento (al final, us en faré un resum).
He agafat un tren que arriba tres hores abans de la no-presentació. Podria haver ajustat més, però així disposo de temps per visitar alguna llibreria. Com sempre que visito la capital, l’experiència és decebedora, però ja la comentaré en un proper apunt.
A pocs metres de La casa del llibre, ja m’espera Rafel Casas un amic blocaire fidel, un membre d’aquesta família en xarxa que hem anat creant entre tots els darrers anys, i que són un dels puntals de la meva confiança. Després s’hi afegiran el Gabriel Boloix i la Isabel Barriel, i amigues de lletres com la Carme Meix (que en parla al seu blog) i la Pilar Garriga, i amics del poble, La Judit, el Pep i son fill Enric, i altra gent anònima per a mi.
L’encarregada de la llibreria que ha coordinat l’acte, m’espera amb un somriure. Li estranya que vagi sol, a pèl, però li explico que no vull fer cap presentació. La convido a iniciar l’acte fent una petita introducció, però declina la invitació; de vegades oblido el molt que espanta parlar en públic.
I començo la meva intervenció (que no presentació, que consti), i parlo de realitat i ficció, i juguem a provocar històries, amb l’ajut inestimable d’un personatge real que, involuntàriament, participa en tots els meus actes darrerament (haureu de venir al proper per saber de qui es tracta).
Després de l’acte, em fan adonar que mentre parlava, damunt meu, hi ha un rètol on diu: OCI I BENESTAR.
I ara, el resum d’algunes cosetes que he observat:
A la cua de l’estació, una dona gran li diu a sa filla, potser, que demani bitllet per a Sant Vicent, que no s’equivoqui; que pensi en els pèsols (vés a saber quina relació hi deu haver). En una de les estacions, la meva finestreta s’atura davant d’una torre d’alta tensió, amb una senyal que diu “peligro de muerte” (no tindria res d’estrany, si no fos perquè el dia abans m’havien trobat la tensió massa alta; un avís?). Prop de Barcelona, polígons amb magatzems abandonats; en una es llegeix una pintada d’esperança: “la suerte nunca te olvida”. Ja a Barcelona, mentre passejo i bado pels carrers, veig que ja estan penjant els llums de Nadal.  A la Gran via, observo que hi ha penjat el missatge “Fum, fum, fum”. Em sembla adequat, lògic i tradicional; però més endavant, n’hi ha d’altres del mateix estil, però amb els següents textos: “Ping, pong, pang”, “Glup, glup, glup”, “Nyam, nyam, nyam”. Sóc l’únic que ho troba estrany?

PD: l’endemà, el Pep, un amic present a l’acte, comenta al facebook que mentre improvisava lletres de cançons amb el seu fill petit, aquest ha dit: “fem com el Jesús, que comença a escriure un conte i no sap com l’acabarà”. 

tret de gràcia

Quan cal un voluntari que dispari el tret de gràcia, sempre aixeca el dit. I el prem, de ben a prop; és curt de vista, i de moral.

20 de novembre 2014

El noi del costat del padrí, a la Cadena SER Ebre

En aquest enllaç podeu escoltar l'entrevista amb Sílvia Tejedor a la Cadena SER Ebre, parlant d'El noi del costat del padrí, i també recomanant l'autor Damià Bardera, del qual vaig llegir el conte "Petons", del recull Els nens del sac, i que recentment ha publicat Contes de propina.
.
I en aquest altre enllaç, la xerrada sobre el mateix llibre a Cadena SER Móra d'Ebre amb l'escriptor Miquel Esteve, al programa Un llibre sota el braç.

pros i contres

Fa dos llistes amb pros i contres per justificar el crim. En una de les columnes fa la lletra ben petita.

19 de novembre 2014

Jugar a ser déus, de Salvador Macip i Chris Willmott

Jugar a ser déus, de Salvador Macip i Chris Willmott 
La clonació d’humans, la medicina regenerativa, les anàlisis prenatals... Són molts els descobriments revolucionaris en el camp de la biomedicina que ens prometen una millora important de la qualitat de vida, però a la vegada poden provocar canvis que alteraran per sempre la societat. Els beneficis que ofereixen compensen el preu que haurem de pagar per ells?

Els autors d’aquest llibre ens presenten els avenços més innovadors de la recerca biomèdica i ens ajuden, amb arguments a favor i en contra, a formar-nos una opinió sobre les conseqüències ètiques i socials que tindran. Més que donar respostes, els autors plantegen preguntes i proporcionen la informació que el lector necessita per respondre-les. I és que només aquells que entenguin la rellevància moral i social dels nous avenços científics podran participar en el debat sobre quin és el futur que volem per a la humanitat. 

de monyos

Converses agafades al vol. "T'has de posar monyos alerosos al cap", diu una noia. "Tu saps lo bé que es va tot arreplegat", contesta l'altra.

18 de novembre 2014

Voluntariat per la llengua

A la web de Voluntariat per la llengua es fan ressò d'un dels apunts inclòs al meu dietari Per no perdre'm les molles, en què explico la meva participació a l'acte de fi de curs a Tortosa fa una parell d'anys, i intento transmetre les emocions que hi vaig viure.

Avui, Hat trick promocional amb El noi del costat del padrí

Avui, Hat trick promocional amb El noi del costat del padrí:
.
- A les 12.20, a la Cadena SER de Móra d'Ebre, xerrada amb Miquel Esteve.
- A partir de les 13.00, a Cadera SER Tortosa, amb Sílvia Tejedor, comentant el meu llibre i recomanant l'autor Damià Bardera. Llegiré un dels seus contes.
- A les 19.00,  la llibreria La Casa del Llibre, del passeig de Gràcia de Barcelona, compartint la passió pels relats breus.