3r Recital de Poesia i Música a Horta de Sant Joan

Ja vaig explicar el contingut d'aquest acte, el 14 d'agost, en un altre apunt. Ara, comparteixo sensacions.

Camí de la Terra Alta deixo el riu. Rastre d'ulls de pedra em miren; miro pedres amb ulls. M'aturo tot just abans d'arribar al poble, flairo el blat segat, raïms al cep, móres silvestres. Aquest agost és fresc; agraeixo la seva clemència, però penso que potser hauria d'haver portat una jaqueta per a la nit.

Aparco lluny de la plaça de l'Església expressament. Camino a poc a poc, bado pels carrers costeruts, per les portes velles. Abans d'entrar a la plaça porxada m'aturo uns segons, amb reverència, davant l'espectacle de pedra humana.

Trobo coneguts amb qui compartir l'amor a la cultura en aquest país nostre tan petit. Cinta Mulet, la directora de tot plegat, reparteix papers; se la veu nerviosa i satisfeta, conec la sensació.

Assagem en una petita sala propera a la plaça. Repassem el repertori del recital de forma íntima i distesa, i potser en gaudeixo més ara que després davant del públic. 

La sorpresa? La versió que un grup de joves fan d'una selecció de breus reflexions incloses a Per no perdre'm les molles i d'alguns nanocontes; amb energia, amb ritme. Xalo molt.

Ja a la plaça, mentre el públic es va apoderant de l'espai i col·loca cadires, fem les proves de so, la clau perquè tingui èxit i sentit qualsevol recital. Dubtes, incerteses. Cadires de fusta col·locades estratègicament al petit escenari; la paret de l'església de fons.

I sonen les paraules, i parlen els instruments, i el públic que omple a vessar la plaça escolta en silenci respectuós. Cinc autors amb certa trajectòria (i anys) recordem Desideri Lombarte i Gerard Vergés, i compartim nit d'estiu amb el grup de joves que ens rejoveneixen. 

Jo no pujo a l'escenari fins quasi al final, i a la cadira penso que sí, que la nit és ben fresca, però càlida alhora. I llegeixo un fragment del llibre amb mon fill de protagonista; i m'aparto per deixar passar els joves que reciten els nanocontes a la guitarra, i des del peu de l'escenari, en un segon terme, i escolto els riures de la gent, i penso la sort que tinc. I torno a pujar per acabar el recital amb un record a Gerard Vergés, i en llegeixo aquest poema.
En aquest enllaç, el comentari de José Miguel Gràcia, al seu blog Lo finestró.
.
Us deixo amb l'assaig de la lectura dels nanocontes. Gràcies als lectors, lectores i músic; m'encanta!: