Tot va bé, tot va endavant.Junts.

No recordo exactament l’edat que tenia, però era a principis o mitjans dels setenta. No sé l’any concret, però sí recordo la barreja d’emocions que vaig sentir en passejar la mirada per uns llibres que donava una entitat bancària amb imatges de principis de segle XX. Catalunya en blanc i negre, imatges borroses de senyors seriosos, de Prat de la Riba, de la Mancomunitat i, sobretot, de Companys i Macià enlairats al balcó de la plaça de Sant Jaume. Tot allò era nou per a mi, em sentia sorprès i, no sé per què, emocionat. Sentia admiració, enveja, agraïment. Tot allò tenia alguna cosa a veure amb mi que encara no acabava d’entendre, però que em començava a explicar, a donar sentit. Tot allò no va acabar bé, si és que mai ha acabat.

Avui no són uns histriònics presidents que criden acaloradament al balcó a una massa encesa. Avui, un ventall de polítics serens, parlant amb claredat i decisió, ens diuen que tot va bé, que tots van junts, que tot va endavant.