30 d’abril 2014

esperant reaacions

Quan algú em fa la comanda d'un conte a la carta i el rep ja escrit, es mor de ganes de regalar-lo, per a veure'n la reacció.
I jo també!!!
Però jo només me la imagino, i espero amb ànsia que m'expliquin la reacció.
Ara estic a l'espera de l'entrega de dos contes: a un pare, de part de sa filla; i una dona a la seva parella.
Quins nervis!
Mentre espero, decideixo obrir un nou blog, dedicat als Contes a la carta.

Festa de les revistes a Tortosa

Les revistes Sàpiens, Descobrir i Cuina, han organitzat una Festa de les revistes a Tortosa, el proper 3 de maig. Es podrà gaudir de la història, del paisatge, del patrimoni, de la gastronomia...
Un carregat programa d'actes molt interessant, que podeu consultar en aquest enllaç.

Novetats ebrenques a Primera Columna

El 22 d'abril, Gustau Moreno em va convidar al programa Primera Columna, de Canal 21. Vaig intentar repassar totes les novetats ebrenques. M'emociona veure que, no de forma casual, vaig comentar  en primer lloc El jardí de les delícies, de Gerard Vergés. Homenatge final a Gabriel García Márquez.


Ell vol ser mag; ella, màgia.
Ell és escalador; ella, muntanya.
Ell és pintor; ella, color.

Ell està viu; ella viu.

29 d’abril 2014

Miquel Reverté a Tens un racó dalt del món



Miquel Reverté és el convidat d'aquesta setmana a Tens un racó dalt del món. Repassarem breument la trajectòria d'aquest autor de Sant Carles de la Ràpita i, sobretot, comentarem la seva novel·la Cròniques d'una mar desapareguda, que va obtenir el premi Nostromo.
La novel·la està ambientada a  La Ràpita, entre els anys 50 i 60 del segle XX. Un noi que desperta a la vida, i a la narrativa, ens explica una cadena de successos a mig camí de la crònica periodística i del realisme màgic. Una delícia de llibre, plena de llegendes i personatges reals o inventats, tant se val que, en ocasions, ens recorda l'estil de Gabriel García Márquez, cosa que l'autor recordarà de forma premonitòria, tot i que el programa es gravà abans de la seva mort. Podeu escoltar un fragment del llibre en aquest enllaç.
El programa es podrà veure a Canal 21 de les Terres de l'Ebre els dimecres 30 d'abril i 7 de maig, a les 21.00 h. i en diverses repeticions durant les dues setmanes.
A la imatge, altres llibres recomanats durant el programa.

Long play per a una ànima trista, de Gerard Vergés

Long play per a una ànima trista, de Gerard Vergés.
Poema que tracta de distintes varietats d'olors

ser i fer són verbs irreconciliables?

28 d’abril 2014

La Física i la Química no són assignatures, sinó eines de l'amor; repassa de tant en tant.

Pintar emocions a Camarles

Camarles. Inauguració de la primera exposició de pintures del company de feina Adolf Comes. És un personatge amb un món propi que el fa singular, i la seva manera de ser ja va merèixer un apunt al meu primer dietari. Els seus quadres tenen força, barregen elements, respiren emocions, es fan comprensibles d’una manera epidèrmica. Se’l veu molt il·lusionat, i s’emociona quan ha de parlar davant de tothom. Diu que ell no en sap de parlar, però el que diu és ple de sentiments i sinceritat. Explica que és una persona carregada de pors (com tothom), però quan es troba davant d’un llenç en blanc, i comença a abocar-hi color, perd totes les pors, es torna agosarat, valent, juga, torna a ser un xiquet, i neix la màgia. 
En un moment de l’acte, en què ell s’està fent fotos davant d’un autoretrat, cau el llistó de fusta de la part inferior del marc. Ell el plega, juganer, rialler, i es fa la foto amb el llistó. Li dic que potser aquest incident té un missatge ocult, potser el quadre vol prendre vida, alliberar-se. Se’n riu (l’autor, no el quadre) i em fa un gest d’assentiment (l'autor, i el quadre, també).
Més fotos en aquest enllaç, o al facebook de l'Adolf.

27 d’abril 2014

En bona companyia

L'endemà de Sant Jordi surto en una foto a la portada del Diari de Tarragona-Ebre. No és cap mèrit, sinó un fet casual, l'encert de trobar-me al lloc correcte quan el fotògraf ha disparat la foto. Però a la imatge es veu quelcom que m'emociona.
La nit de Sant Jordi ens va deixar Gerard Vergés, i aquests dies no deixem d'evocar-lo, de llegir-lo, de recordar els moments en què hem coincidit. En aquesta foto del diari, mentre estic assegut a la taula d'autors de la llibreria Viladrich, un aparella de lectors, a primer pla, fullegen l'últim llibre de Vergés, El jardí de les delícies. De nou junts.

Rellegint L'ombra rogenca de la lloba, de Gerard Vergés

26 d’abril 2014

És com un miracle

És com un miracle, la cançó de Montse Castellà, inclosa al disc L'escriptor inexistent, i el primer cop que vaig coincidir amb Gerard Vergés.
Ahir, a la Catedral de Tortosa, Montse la va cantar, i m'emocionà ser conscient que les meves paraules estaran unides per sempre a les de Gerard Vergés.
En sortir de la catedral em vaig aturar un moment a donar dos petons a la Montse i, tot just en aquell moment, sortia el fèretre. Gerard, sempre Gerard a prop, per sempre.



Maig d'amor. Lletra, Gerard Vergés; música, Jesús Fusté

De les cançons més belles, de les cançons que més m'emocionaven i que més m'emocionaran encara. Música i veu de l'amic Jesús Fusté; lletra de l'etern Gerard Vergés.

El jardí de les delícies, de Gerard Vergés

El jardí de les delícies, de Gerard Vergés
“Amb El jardí de les delícies, el nou llibre de Gerard Vergés, oferim als lectors de poesia una vertadera joia literària. Després de la publicació de la seva obra lírica completa, en edició bilingüe català-castellà, amb el títol La raíz de la mandràgora (La Poesía, señor hidalgo:2005), Vergés no havia donat a la impremta nous versos; amb aquest enfilall de poemes, breu gavella de versos essencials, el poeta torna a admirar-nos amb una enlluernadora epifania: poemes com a reflexes que tatuen en la nostra sensibilitat la petjada inesborrable de l´autèntica poesia, sense impostura, sense histrionisme buit:la paraula reveladora que amara, a la vegada, el cor i la intel·ligència. El ja conegut i homònim tríptic de El Bosco és el motiu germinal d´aquests poemes els quals glossen simultàniament la pintura i s´enlairen per damunt del retaule entrellaçant reflexió i èxtasi, sensualitat i meditació, culturalisme i sensibilitat, passat i present en la contemporaneïtat de l´escriptura.
El jardí de les delícies es publica acompanyat de les traduccions al castellà- a cura del poeta Ramón García Mateos, responsable de la traducció de la seva poesia completa- i en anglès- a cura del poeta i crític literari Sam Abrams-, a més d´una fidel reproducció de la taula de Hieronymus Bosch. Un llibre imprescindible. Una delícia signada per als que molts consideren el poeta català més important dels nostres dies. Sense cap exageració.”

25 d’abril 2014

orquídea

La flor minúscula,
generosa en bellesa.

De vida esquitx.
.
Inspirat en una foto de Mercè Sebastià

24 d’abril 2014

Gerard Vergés, l'humanista

El Sant Jordi de 2014 comença a Tortosa amb una nova iniciativa; l’Institut J. Bau ha convidat diverses persones del món de la cultura a un esmorzar informal, una trobada per iniciar amb força la jornada i que serveix per encetar un nou espai a la biblioteca del centre, aquest cop amb homenatge al vell professor Manuel Pérez Bonfill. Al final de l’acte també assisteixen alumnes, i el director, Cisco Lahosa, per crear una mica de debat, pregunta als assistents què opinem de les noves lleis d’educació que, pas rere pas, arraconen les assignatures d’humanitats. Gran errada, aquesta de separar ciències i humanitats, com si fos impossible la seva convivència. Al contrari, l’una necessita de l’altra, i els moments en què els humans més hem prosperat tecnològicament, també aprofundirem en les humanitats, o a l'inrevés: la Grècia clàssica, l’humanisme renaixentista, etc.
Surto de l’institut amb piles carregades, a gaudir del dia de Sant Jordi que, cada any, em regalo. Durant la jornada, d’una o altra manera, plana la figura d’un home que plasma a la perfecció la conjunció de ciències i lletres: Gerard Vergés. Farmacèutic de professió, ha regalat a la literatura catalana, tant en prosa com en vers, una de les obres més completes, personals i profundes.
Aquest és un Sant Jordi especial, perquè tenim la sort d’estrenar un nou llibre de Vergés, El jardí de les delícies, inspirat en el famós quadre de Hieronymus Bosch. Assegut a la taula d’autors de la llibreria Viladrich, miro de reüll la pila de llibres de Vergés. Confio que serà un dels llibres més venuts; ho desitjo. Però ell en persona no en dedicarà avui; ni demà. Circula el rumor de la gravetat del seu estat, i la possibilitat que tot just avui arribi el fatal desenllaç. I de seguida comença a funcionar la maquinària del record.
Hi ha hòmens que no ens deixen mai del tot, perquè la seva petjada és massa fonda, massa sàvia, massa bella. Gerard Vergés forma part d'aquest exèrcit armat de paraules que ens il·lumina sense treva.

Sabem que els seus mots seran aliats fidels, i que no ens deixaran mai orfes del tot. Però els que l'hem tractat enyorarem l'home, la generositat, la humilitat.
M'enorgulleix l’homenatge que el 2008 vam organitzar a Tortosa, i que l’escriptor i mestre Manel Ollé no es cansa de rememorar quan coincidim i que ja formarà part d'emocions comunes.
M'emporto un bon grapat de records, però, sobretot, un moment molt tendre. L'any 2012 fou Gerard Vergés qui presentà el meu darrer llibre publicat i, entre altres coses, va remarcar que en moltes de les pàgines traspuava l'amor que professo pel meu fill. Coincidí a la Biblioteca de Tortosa amb ell, que llavors tenia 3 anys. Durant un moment, mentre jo signava llibres, vaig veure que tots dos parlaven. Dos ments separades per quasi vuitanta anys. Acompanyarem a Vergés a casa seva i, després, mon fill em preguntà si estava malaltet i per què portava un bastó. En tornar a casa nostra, trobà un dels seus llibres damunt la taula, se l'emportà al sofà, el va obrir i molt seriosament va dir: "m'agrada Gerard Vergés". A mi també, fill meu, a mi també. Aquest dia de Sant Jordi, dos anys després, a mon fill li ha vingut al cap i l'ha anomenat: ànimes pures que coincideixen en dimensions impossibles.

Durant els últims anys, hem comprovat com el seu cos s’anava encongint; no la saviesa. Fins i tot és capaç d’obsequiar-nos una lliçó al darrer sospir, al moment en què deixa el món mentre els mitjans de comunicació ratifiquen que la llista de llibres més venuts coincideix amb el pronòstic fet, sistemàticament, durant la darrera setmana: casualitat o causalitat? Gerard Vergés, l’escriptor, l’home, fuig, de xifres, de dades, de laments per la manca d’atenció dels uns, de vanitats dels altres.
De la mà del seu admirat Shakespeare, trenarà sonets eterns. Coincidències del talent.

Gerard Vergés ens deixa un riu ple de paraules, paraules plenes de riu. Dolça remor de paraules en el record.

Veig el somriure mentre m'obre la porta de casa seva, el gest de convidar-me a seure al seu costat i, evidentment, a parlar. Dolça remor.

Temps insuficient?

El nostre temps és finit, i limitat. Insuficient? Tu manes.
.
Inspirat per una imatge de Remei Navarro.

23 d’abril 2014

Gerard Vergés a la memòria i al cor

Hi ha hòmens que no ens deixen mai del tot, perquè la seva petjada és massa fonda, massa sàvia, massa bella. Gerard Vergés forma part d'aquest exèrcit armat de paraules que ens il·lumina sense treva.
Sabem que els seus mots seran aliats fidels, i que no ens deixaran mai orfes del tot. Però els que l'hem tractat enyorarem l'home, la seva generositat, la seva humiltat.
M'emporto molts records, com l'homenatge que el 2008 vaig organitzar a Tortosa, i que Manel Ollé no es cansa de recordar-me sempre que coincidim i que ja formarà part d'emocions comunes.
M'emporto també un record molt tendre. L'any 2012 ell fou qui presentà el meu darrer llibre publicat i, entre altres coses, va remarcar que al llibre es notava l'amor que professo pel meu fill. Coincidí a la Biblioteca de Tortosa amb ell, que llavors tenia 3 anys. Durant un moment, mentre jo signava llibres, vaig veure que tots dos parlaven. Acompanyarem a Vergés a casa seva i, després, mon fill em preguntà si estava malaltet i perquè portava bastó. En tornar a casa nostra, trobà un dels seus llibres damunt la taula, l'agafà, se l'emportà al sofà, el va obrir i va dir: "m'agrada Gerard Vergés". A mi també, fill meu, a mi també. Aquest dia de Sant Jordi, dos anys després, a mon fill li ha vingut al cap i l'ha anomenat: ànimes pures que coincideixen en dimensions impossibles.
De la mà del seu admirat Shakespeare, trenaran sonets eterns. Coincidències del talent.
Cruel abril. Us deixo com a millor homenatge un enllaç a la meva lectura de fragments de la seva obra, i la recitació de L'ombra rogenca de la loba, i la lectura de Manel Ollé

i la cançó de Jesús Fusté basada en el poema Maig d'amor




Sant Jordi, princeses, dracs, roses, llibres, abrils, país

Ser princesa i espolsar-se els propis dracs.
Ser Sant Jordi i enamorar el drac.
Ser un drac amb passió per les roses.
Ser una rosa plena de missatges no escrits.
Ser un llibre que no vol viure sol.
Ser un país que regala llibres i roses.

Ser el millor dels abrils, si et vaig conèixer.

22 d’abril 2014

21 d’abril 2014

20 d’abril 2014

Vacances, de Magí Sunyer

Vacances, de Magí Sunyer
Sinopsi

Les poesies de Vacances arranquen d’una perplexitat. També de la sensació que es pot tornar a empènyer la roca cap al cim de la muntanya perquè un dia la coroni i modifiqui la substància del paisatge, sense que importi gaire el recel que, després del gran esforç, la pedra potser tornarà a rodolar cap a avall. S’hi afegeixen homenatges a amics morts que l’autor troba a faltar, unes quantes suposicions i alguns desitjos.

19 d’abril 2014

Dits de constructor d'històries

El passat 5 d'abril vaig participar a la presentació a Tortosa del llibre El primer heroi, de Martí Gironell, amb qui ja he col·laborat en anteriors ocasions. Sempre intento fer alguna cosa original en aquesta mena d'actes i en aquesta ocasió se'm va ocórrer escriure un dels meus Contes a la carta, dedicat al Martí i al seu procés d'escriptura del llibre. Vaig aconseguir posar-me en contacte amb la millor còmplice possible, la seva dona, que em va facilitar dades, emocions, i uns quants vídeos del lloc on treballa. I el resultat és el conte "Dits de constructor d'històries":
.
La ràdio comprada a El Caire de damunt una lleixa forma part de les coses que modelen el seu món, com un fotograma antic dels Gremlins, aquells petits monstres que no feien por, o com un estol de banderes tibetanes que li van regalar, que no sap ben bé què signifiquen, però que l’alegren amb els seus colors. Coses. Records.
Prem el botó per engegar el portàtil, i una música, ja molt familiar al seu dia a dia, el predisposa a endinsar-se en un món que es construeix a mida. O potser és a l’inrevés, i és el món d’històries qui el basteix a ell. Construir, fer, crear… són verbs que estima, que respecta, que fan olor del seu pare, del seu heroi.
Quasi de forma automàtica clica la carpeta que l’obsessiona aquests dies, que amaga personatges que ja són ben reals, que estima. La vista surt per la terrassa, apunta endavant, travessa la plana i s’esmuny Gavarres enllà. I darrere la vista, el pensament. Ha estat sempre més mental que manual, i li queda certa recança de no haver après a "fer coses" amb les seves pròpies mans. Però no és cert del tot, perquè les històries que dibuixa, els homes i dones i nens que cobren vida, són fruit de les mans que, ja amb l’ànsia de tots els dies, tenen delit de passejar-se pel teclat.
Fora s’escolta a la perfecció el silenci, esquitxat només per algun cant d’ocells, per la remor dels avions que aterren, o l'AVE que passa darrere les naus industrials i que al seu fill li agrada tant que sempre crida: el treeeen! Dins, el vell Baasi li explica a Ynatsé com son pare ensinistrava cavalls a través de l’amor: “Eren lleials si se’ls sabia tractar amb amor”.
La vida és rebel, i no sempre es deixa ensinistrar, i el seu final és implacable. I tot plegat, de vegades, fa basarda; fa por perdre allò que més estimes.
Ja li diu Baasi, el savi, a Ynatsé: “No seràs un adult, no et podràs considerar un home, si abans no coneixes i, sobretot, superes la por.”
A la vora de la taula, una foto del petit Quim. Quan les mans del constructor d’històries necessiten reposar, al despatx de la seva dona, tot just al costat, sempre al costat, l’espera una butaca per llegir, el seu raconet, un regal de Reis als xiquets que es porten bé, i que no perden la il·lusió.

A terra, hi ha lleixes pendents de muntar perquè els llibres no hi caben. La vida són lleixes que s’omplen, que t’esperen.

18 d’abril 2014

La corriola ja està a punt; nosaltres hem d'estirar la corda.

17 d’abril 2014

Para Gabo

Necessitat de fer alguna cosa per homenatjar Gabriel García Márquez, em poso la camisa de gala, negra, i llegeixo, emocionat, el fragment final de Cien años de soledad.

Tantas flores cayeron del cielo

“Tantas flores cayeron del cielo, que las calles amanecieron tapizadas de una colcha compacta y tuvieron que despejarlas con palas y rastrillos para que pudiera pasar el entierro”

El senyor Gabriel García Márquez, Cien años de soledad.

Gracias, Gabriel

Arribo a casa, de nit, després d’un dia lúdic, i m’assabento que Gabriel García Márquez ha mort. M’emociono, i sento una barreja de pèrdua irreparable, d’agraïment, de deute. Recordo a la perfecció el moment en què algú em va posar a la mà un exemplar de Cien años de soledad. Devia tenir uns 17 anys, era una habitació de la residència Sant Jordi on m’allotjava quan estudiava a Tarragona. Aquella famosa primera frase ja em va colpir, fou una porta reveladora, un conill que t’obre pas a un món que desconeixies, que ni tan sols imaginaves possible. Des de llavors ha estat un dels meus llibres de referència, així com tota l’obra de Gabo. Entre els plaers més sibarites que reservo al meu intel·lecte es troba llegir a l’atzar un fragment qualsevol, assaborir la perfecció d’una frase, maleir-lo com a escriptor que mai podrà arribar-li a la sola de la sabata. M'agradaria creure que el món encara és prou recent perquè calgui assenyalar algunes coses per poder anomenar-les, que encara poguem inventar paraules. Avui la Literatura està de dol. Gracias, Gabriel.
Potser el millor homenatge és llegir-lo.

la literatura de dol

La Literatura està de dol i en deute etern. Més que mai em sento ciutadà de Macondo. Gracias Gabriel por todo lo que me has dado.
Ser boig dins d'uns límits irraonables.

L'alfabet roig, de M. Josepa Ribera

16 d’abril 2014

Les mil i una, de Jordi Masó Rahola

Les mil i una, de Jordi Masó Rahola

PROSPECTE
DESCRIPCIÓ: Les mil i una és un recull de cent un contes breus i microrelats plens d'ironia, imaginació i mala bava.
CONTRAINDICACIONS: Les mil i una és un llibre contraindicat als devoradors de best-sellers paquidèrmics; als lectors solemnes, sense sentit de l'humor; a aquells que sempre demanen als autors de contes per què no escriuen novel·les.
EFECTES ADVERSOS: No s'han descrit, però no es descarten: a Les mil i una hi ha històries sòrdides, amors improbables, enganys, biografies poc exemplars, assassins refinats —i algun de barroer—, i una gran diversitat d'obsessos i maníacs. Tot plegat no pot pas ser saludable.
POSOLOGIA: Llegiu Les mil i una amb moderació, dosifiqueu-lo: més de quatre o cinc contes seguits us poden embafar. Si podeu, rellegiu-lo: les bones històries haurien d'admetre més d'una lectura. 
Més informació aquí.
Us en llegeixo un:

Amb gust de cirera als llavis


Mai li havia dedicat un conte a un vi, i ja puc esborrar aquesta tasca de la llista. Dissabte passat participo a la presentació de la nova mistela jove Castell de Siurana que elabora el CellerCooperatiu de Cornudella de Montsant. La meva col·laboració consisteix en escriure el conte “Amb gust de cirera als llavis”, que el Celler regalarà fins al dia de Sant Jordi per la compra d’aquesta mistela. Es tracta d’una aposta agosarada, fresca, jove, i de molt bon resultat, francament. Tot un goig que un dels meus contes viatgi de bracet del fruit de la terra del meu poble, amb gust de cirera.
Més informació en aquest enllaç i en aquest.
Més fotos aquí.

15 d’abril 2014

Iñaki Copoví i els còmics a Tens un racó dalt del món



Iñakí Copoví, dibuixant, músic i mag, entre altres coses, torna a Tens un racó dalt del món per a parlar-nos del món del còmic. La temporada passada ens va parlar sobre la novel·la gràfica, i aquest cop ens farà cinc cèntims sobre un dels estils més importants del còmic: la línia clara.
Es tracta d'un estil que té el seu principal referent en Hergé i Tintín, que ha evolucionat fins els nostres dies i que, com tot, també té els seus detractors.
Una bona oportunitat per saber més sobre aquest fascinant món, sobre el novè art.
Durant el programa també recomanarem llibres com: La rossa dels ulls negres, de Benjamin Black; La fràgil arquitectura dels teus gestos, de Josep Manel Vidal; Llaços secrets, de Marta Magrinyà, i Els meus pares, de Hervé Guibert.
El programa es podrà veure els dimecres 16 i 23 d'abrils, a les 21.00 h, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.
Atès que es tracta del programa anterior a Sant Jordi, voldria haver aprofitat per recomanar les novetats ebrenques de la temporada, però no me'n voldria deixar cap i la llista seria molt extensa.
Aquí us en deixo alguns, i us convido a ajudar-me a completar-la:
POESIA
El jardí de les delícies, de Gerard Vergés
Si no et tinc, de Joan-Elies Adell
Em remou la sinceritat, de Mariola Nos

NARRATIVA BREU
La nostra vida vertical, de Yannick Garcia
Amors gairebé eterns, de Josep Igual

NOVEL·LA
Les passions de la menestrala, de Francesca Aliern
L’altra, de Marta Rojals
L’horitzó primer, de Joan Todó
L’estiu de l’amor, de Toni Orensanz
Malanyet, de Pere Audí
Cròniques d’una mar desapareguda, de Miquel Reverté
La espada y la inocencia, de Llàtzer Carles
Cap llàgrima sobre la tomba, de Sílvia Mayans

JUVENIL I INFANTIL

Llúcia i el tresor del gambutzí, de Maira Lampugnani
Teresina no sap cantar. Un viatge pel Delta de l'Ebre, de Jesús Serrano
El diari de Júlia, d'Eli Lleixà i Eugeni Guzman.
Vaig fer la maleta un dia de juny, de Cinta Arasa
Sanada, d’Esteban Martín

ALTRES
El massis del Port, bellesa insòlita, de Vicent Pellicer
Homenots del Sud, de Xavier Garcia
Anatomia d’un desengany, de Germà Bel
La dona pagesa entre la guerra civil i els anys 60 a les Terres de l’Ebre, de Teresa Castelló
La Tortosa antiga a través dels ulls d’infantesa de Francesc Mestre i Noé, de Núria Menasanch
Joan Panisello, d’Emigdi Subirats
Càstor, la bombolla sísmica, de Jordi Marsal
La nostra jota, Casa de la Jota

Aus del Port, de Juan A. Muyas Bercet

escriptor de fragments

Tot i que escriptor seduït pel gènere breu, no deixo d’envejar la capacitat d’explicar grans històries, d’aprofundir. Quan començava a escriure em vaig plantejar el repte d’explicar històries, però aviat em vaig adonar que no era el meu hàbitat natural. Cada cop gaudeixo més d’escriure fotografies amb paraules, de suscitar emocions, reflexions, a partir de gestos quotidians, petits. Un cop vaig sentir dir a l’amic Xulio Ricardo Trigo que voldria arribar a ser un escriptor de fragments. Compro la frase.

14 d’abril 2014

Sant jordi, dracs i princeses

Sant Jordi busca la metàfora perfecta per arrodonir un vers. El drac signa un contracte editorial que li assegura escalar a la llista de vendes. I la princesa, què farà la princesa?

reflexes, simbiosis


Sopem un entrepà a la taula d’un bar que dóna, a través d’un gran aparador, a la vora del riu. El vespre avança a un ritme lent i imparable. Si mirem enfora, a través del vidre que exerceix de mitjancer o de mèdium, es barregen dues realitats paral·leles: el paisatge exterior d’arbres recent podats sota un cel blau fosc, i el reflexe de les llums del local, en una simbiosi tan onírica com real. A mesura que la nit guanya terreny, el paisatge exterior desapareix i, al reflexe, ja governen amb potència els globus de llum de dins el local, ja es distingeixen les parets, el sostre, els mobles, i nosaltres mateixos. Potser la nit és això, un viatge a la plena consciència de l’interior.

13 d’abril 2014

La rossa d'ulls negres, de Benjamin Black

La rossa d'ulls negres, de Benjamin Black
Editorial Bromera, 2014
Sinopsi
Torna Philip Marlowe amb un nou cas.
John Banville, sota el pseudònim de Benjamin Black, ha ressuscitat el mític investigador privat que Raymond Chandler va crear. Gràcies al repte que li van plantejar els hereus de l’escriptor nord-americà, el detectiu Philip Marlowe és el protagonista de la nova novel·la que Banville/Black ha escrit amb veu de Chandler. 
El detectiu Philip Marlowe mira distret per la finestra del despatx quan, de sobte, la seva atenció queda atrapada per una dona sensual que travessa el carrer. Ignora que aquesta noia esvelta, de cabells rossos i mirada de color negre, no solament el farà caure rendit als seus encants des del moment en què entri a la seva oficina, sinó que també l’embolicarà en una investigació en la qual arribarà a sentir-se com un titella.

Torbat pel seu atractiu, accedeix a esbrinar què ha passat amb un tal Nico Peterson, que aquesta rica hereva d’una empresa de perfums assegura que és el seu amant, ara desaparegut. Amb pocs detalls més, comença una recerca lligada a gàngsters, tràfic de drogues i sicaris mexicans, on també descobrirà personatges del seu passat.
Per la meva part, només afegir que mentre el llegeixo em creix la saliva, i gaudeixo de les descripcions detallistes i psicològiques dels personatges, dels ambients, de la ironia, de l'agudesa dels diàlegs. Un plaer per als sentits.

12 d’abril 2014

Cor d’elefant, de Teresa Broseta

Cor d’elefant, de Teresa Broseta
Sinopsi

Mentre contemplen delerosos, com cada dia, el bany dels elefants a les aigües fangoses del Mekong, Pakpao i Atid no poden sospitar que la roda de la fortuna està a punt de girar en la seua contra. Ho farà, però, i descobriran que a Tailàndia, com passa a altres llocs del món, les criatures poden esdevindre només una trista mercaderia, un joguet trencat en les mans d'un turista. Tan sols la intensa connexió entre els dos joves, d'on brolla la seua força, pot marcar la diferència entre la vida i la mort.

11 d’abril 2014

La fràgil arquitectura dels teus gestos, de Josep Manel Vidal

La fràgil arquitectura dels teus gestos, de Josep Manel Vidal
 Sinopsi

La fràgil arquitectura dels teus gestos és un recull de textos de prosa poètica que miren de pintar la sinuosa trajectòria de l’esforç per estimar. És el plànol geogràfic d’uns camins que mai no són rectes. D’extensions de llargs deserts de silencis. D’oceans de sal que creixen als llagrimalls. Del desig que ens cerca i ens abandona com les llepades indecises de les onades sobre l’arena de la platja. D’aqueixa passió —de vegades joia, de vegades tragèdia— que sembla que ens fa morir i, en realitat, ens torna al món més vius que mai.

construir ponts

Un alumne de 1r de Batxillerat ha de fer un treball sobre el procés creatiu d’una novel·la. Un dels seus mestres li suggereix que es posi en contacte amb mi. Jo em poso a la seva disposició, però l’adverteixo que no sóc precisament un bon exemple per parlar de novel·les. Tot i això, quedem per parlar, a la porta de la llibreria Viladrich. Li explico com funciona el meu procés creatiu de contes, molt diferent del de les novel·les, i improviso, allí mateix, l’argument d’un conte basat en el primer objecte que tenim davant: un reposallibres. Em demana que ens fem una foto. Manel Ollè, mestre i escriptor, diu que ell fa cara d’il·lusió. I jo també

Havíem quedat a Viladrich perquè al cap d’una estona presentaré el nou llibre d’un autèntic novel·lista, Martí Gironell. El noi es queda, molt atent, i en acabar li fa unes quantes preguntes. Li recomano que al cap d’uns dies vagi al Club de Lectura, on podrà parlar amb un altre novel·lista que ens ve a comentar el seu llibre. M’agrada construir ponts.

10 d’abril 2014

Vacances, de Magí Sunyer

Vacances, de Magí Sunyer
Sinopsi

Les poesies de Vacances arranquen d’una perplexitat. També de la sensació que es pot tornar a empènyer la roca cap al cim de la muntanya perquè un dia la coroni i modifiqui la substància del paisatge, sense que importi gaire el recel que, després del gran esforç, la pedra potser tornarà a rodolar cap a avall. S’hi afegeixen homenatges a amics morts que l’autor troba a faltar, unes quantes suposicions i alguns desitjos.

Camins i pantalons

Camino al meu ritme per la vorera. M’avança un noi jove acompanyat de la seva música que inunda, o envaeix, provisionalment el meu espai. Fa un gest amb la mà per apujar-se els pantalons per la part del darrere, és a dir, del cul. Li deuen caure. No m’estranya; no he entès quina llei de la física fa que no caiguin aquests pantalons a mitja anca. És bona pregunta per a un dels meus científics de capçalera, Daniel Closa. Tampoc entenc quines lleis de la sociologia fan que els vulgui portar. Mentre s’allunya, comprovo que repeteix el gest d’apujar-se el spantalons cada x segons, o cada y metres. Decideixo comptar els segons que transcorren entre cada episodi, però el noi gira a l’esquerra, i jo segueixo endavant, tots dos pel nostre camí. Segur que tornarem a coincidir.

09 d’abril 2014

08 d’abril 2014

Un conte i una mistela, a Cornudella

Aquest dissabte, a les 7 de la tarda, participaré a la presentació d'un nou vi del Celler Cooperatiu de Cornudella de Montsant. Es tracta de la mistela Castell de Siurana, un vi fresc i divertit, amable i dolç, amb aromes de fruita vermella (sobretot cirera i maduixa), fins i tot amb alguna nota de fruita tropical, tipus almívar. 
Durant l’acte de presentació s’oferirà un tast dirigit i obert a tothom a càrrec de Ramon Valls, enòleg del celler, i es degustaran bunyols de vent per acompanyar, dolços locals característics d’aquesta època de l’any.
Per la meva part, llegiré un relat escrit i pensat especialment per aquest nou vi, titulat “Amb gust de cirera als llavis”. I és que des del 12 fins el 23 d’abril es posarà a la venda el pack “Sant Jordi”, que consistirà en una caixa de fusta amb l’ampolla de la nova mistela, una rosa vermella de paper feta a mà i el meu conte.
Una nova aventura més, doncs, dels Contes a la carta.
Cus bé els pedaços als pantalons; semblen nous. Ho semblen, com els records.

06 d’abril 2014

Lectura de contes a L'Assoc, antics banys àrabs

El proper dimecres, 9 d'abril, a les 19.00 h., us espero a L'Assoc, taverna-restaurant, antics banys àrabs de Tortosa, al carrer Major de Sant Jaume, un nou espai d'oci que aposta pel nucli antic i per la cultura.

Cròniques d'una mar desconeguda, de Miquel Reverté

Cròniques d’una mar desapareguda és el primer llibre que llegeixo de Miquel Reverté, però no serà l’últim, perquè he gaudit profundament d’aquesta novel·la coral, perquè m’ha fet estimar els seus personatges, els seus carrers, les seves llegendes, històries, secrets, invencions... Miquel situa l’acció a una Santa Maria d’Atipar que, evidentment, és La Ràpita, entre els anys 50 i 60 del segle XX. Un noi que desperta a la vida, i a la narrativa, ens explica una cadena de successos a mig camí de la crònica periodística i del realisme màgic.
No m’importa, ni preguntaré, si els fets que es narren són reals o no. Vull creure que són reals, ho necessito creure, em dóna la gana, perquè des del moment en què estan escrits ja són reals per a mi, perquè m’han despertat emocions, perquè he sentit l’olor de la mar, el color de la mar, el sabor de la mar, dels pescadors, de les dones dels pescadors, dels fills dels pescadors, dels somnis dels pescadors, i perquè li vull donar les gràcies per aixecar un monument escrit al seu poble, a tots els pobles, perquè fa eterns a Josep, “lo camàlic de la camisa roja”, a Federico “lo que parlava amb els grúmol”, a Joan “lo dels versos que enamoren”, a Cinta “la dels braços en creu”..., i tota una collla de persones/personatges que ja formen part del retaule de la vida, per a major glòria del delta, de les dunes, de la sal, de la mar.

Amb aquesta novel·la, Miquel Reverté va guanyar el premi Nostromo.

05 d’abril 2014

berenar tard

A Cornudella. El nostre fill s'ho passa bé jugant al taller, amb el seu tiet, amb eines de grans. 
- Papa, quan marxarem? pregunta. 
- Com sempre - li contesto-, després de berenar. 
Pensa uns segons. 
-Papa, voldré berenar molt tard.

Història d’Irene, d’Erri de Luca

Història d’Irene, d’Erri de Luca
Sinopsi
Irene té els ulls rodons dels peixos, dels ocells, dels mamífers. No es tornen allargats ni tan sols quan somriu. Té catorze anys i aviat donarà a llum. Ningú sap qui és el pare de la criatura que espera, però ha arribat el moment de confiar la seva història. És un secret esquitxat de sal, que condensa la bellesa marina i la força de les onades.
Aquesta és la primera de les tres històries que ens presenta Erri De Luca, lligades per una de les seves grans passions: la mar. I és que la mar esdevé taula de salvació, font de vida i d’inspiració literària en circumstàncies tan diferents com les d’Irene, les del soldat Aldo De Luca –pare de l’escriptor– al final de la Segona Guerra Mundial i les d’un vell assegut a l’escullera de Nàpols que regira entre els seus records.

De nou, Erri De Luca ens fa una exquisida proposta literària amb l’extraordinària riquesa expressiva i el to poètic que continuen captivant milers de lectors arreu del món.

04 d’abril 2014

Contes a Itaca

3 d’abril de 2014. Enceto on nou espai on porto els meus contes, un d’aquests escassos locals on els propietaris creuen que són possibles els somnis, i que aposta per les actuacions en directe: el Cafè Itaca, d’Amposta. El nom té ressonàncies de destins mítics, però la meva arribada és ben real, remullada sota una fina pluja d’abril. Tot el camí des de Tortosa, els netejaparabrises han funcionat automàticament al ritme de l’aigua; la pluja, mana.
El local agafa uns intencionats aires de cafè antic, amb cadires de braços i motllures als sostres. Som un país petit, ben cer; des d’una taula em crida un bon amic de lletres, l’home de teatre Xavier Aragó, amb la companyia d’uns quants membres del grup Poetes de l’Ebre. No han vingut a escoltar-me, però la coincidència és ben rebuda. També, en un racó, més discret, l’escriptor Josep Igual, que sí ve a donar suport moral a un company contista. Aprofito el recital per fer un resum de la meva relació amb la narrativa breu i la seva evolució: des de contes basats en la meva infantesa a Cornudella, passant per l’aprofitament d’elements fantàstics o d’objectes per embolicar fets quotidians, per l’humor, per la tendresa, fins a arribar a prescindir de la ficció per narrar els fets tal com passen, sense altre condiment que la meva mirada.

Al mirall que hi ha darrere la barra, em veig assegut dalt del tamboret, amb els contes a les mans, sota llums de colors; sol, però no del tot.
.
I el 9 d'abril, a les 19 h., enceto un altre espai per llegir contes: L'Assoc, taverna-restaurant, antics banys àrabs al carrer Major de Sant Jaume, de Tortosa

pedres, aigua, llum

L'aigua és la pell, que brilla a la mínima carícia de la llum. Les pedres mai no moren del tot, sota el rastre de la pluja, sota l'aire dels ulls.
.
Inspirat en una foto de Xulio Ricardo Trigo.

03 d’abril 2014

02 d’abril 2014

Passes indiscretes per la ciutat endormiscada, d'Antoni Casals

Passes indiscretes per la ciutat endormiscada, d'Antoni Casals
Sinopsi
El poeta ens proposa una passejada pels records d'una infantesa i una joventut que van tenir Barcelona com a centre. Els records i els des-records, l'estudi, l'ànsia de llibertat, el gat que va morir... Tot plegat configura un univers limitat que l'autor vol fer-nos compartir, potser amb la finalitat de fer exorcisme, com a ell li agrada dir, de les seves moltes dèries i neguits.
El podeu trobar a Bubok.

Llegir contes a nens com si fossin adults; llegir contes a adults com si fossin nens.

Escoltar nens com si fossin adults; escoltar adults com si fossin nens.

01 d’abril 2014

Pere Audí a Tens un racó dalt del món

Pere Audí és el convidat d'aquesta setmana al programa de televisió de Canal 21, Tens un racó dalt del món.
Després de la seva experiència recollint informació per a escriure l'assaig "Cooperativistes, anarquistes i capellans al Priorat (1610-1923)", es va trobar amb un bagatge de petites històries, anècdotes, personatges, etc, que requerien ser explicats mitjançant la ficció, i així va néixer Malanyet.
Malanyet, a més de ser un barri de Falset, molt humil a principis de s. XX, és una novel·la coral que ens explica de forma deliciosa la societat d'aquella època al Priorat, en concret, i per extensió a tot el país. L'autor desdramatitza situacions, ens il·lumina amb humor l'intrincada xarxa política i social de l'època, i ens mostra la vitalitat dels nostres besavis, la set de progrés, la seva lluita que és la base del món que vivim i que no hem de permetre que ens abarateixin.
Durant el programa també recoamnarem El primer heroi, de Martí Gironell; La vida dels mestre Ramon Llull; Cal llàgrima sobre la tomba, de Sílvia Mayans; Personatges, d'Anna Oliveres; Això és meu!, d'Elisenda Roca, i Mi Shi Yu, de Ricardo Alcantara.
El programa es podrà veure els dimecres 2 i 9 d'abril, a les 21.00 h, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.

Ahir és un adverbi de temps caducat.

somriu

Jugo amb l'aigua que cau, i les margarides no han de pagar els meus dubtes. Salto. Somric.
.
Inspirat en una il·lustració de Núria Feijoo.