31 de juliol 2014

30 de juliol 2014

records en negatiu

Les fotos velles tenien els seus negatius. Els records, també; aneu en compte.

29 de juliol 2014

Per no perdre'm les molles

Per comandes del llibre en paper, us podeu posar en contacte directament amb mi, o a través d'Amazon.
I en format digital a Lulú.

els records que estimem

Gotes que suren
els records que estimem.
Fràgils? Brillants.
.
Per a Coia Valls. Foto de Xulio Ricardo Trigo.
Què noten a l'estómac les papallones enamorades?

28 de juliol 2014

Esperant la XX Festa del Renaixement

Tenir un fill de cinc anys fa que les festes de Nadal i Reis tinguin una màgia inigualable, però si em preguntessin quina és la meva festa preferida de l'any, potser diria la Festa del Renaixement de Tortosa. Per què? No ho sé. Potser perquè és una festa que he vist néixer, però n'he vist néixer d'altres. Potser perquè durant uns anys vaig formar part de l'organització. Però no, hi ha alguna cosa més.
Recordo perfectament quan vaig llegir al diari la notícia que s'estava ideant una festa del Renaixement a Tortosa. Des d'aquell instant en sóc fan. Em va il·lusionar la idea, però la realitat ha superat qualsevol previsió; crec que per a tothom.
M'agrada el component històric, m'agrada que m'hagi fet conèixer millor la ciutat on visc, que l'estimi més, que la descobreixi, que la gaudeixi. M'agrada que la transformi, que la ressusciti, que li doni l'alè que de vegades li fa falta. M'agrada la implicació de gent de tots els rams, de gaiters, d'abanderats, de comerciants, de taverners. M'agrada el color, la llum, la música, la sorpresa, el misteri. M'agrada passejar sense rumb pels vells carrers plens de gom a gom, atret pel so d'unes gaites, d'uns tambors, pel volar d'unes banderes. M'agrada que m'agradi.
I m'agrada l'emoció que s'encomana i que, sobretot, es concentra l'última nit, amb la plaça de l'Àbsis de la Catedral a vessar, amb gent entregada a l'última actuació, cansada d'haver-se buidat, il·lusionada que l'endemà no sigui tot un somni.
Enguany, un dels últims espectacles ha estat la Dansa del Dervitx, en què un dansaires girava i girava sobre si mateix mentre el temps s'aturava, mentre el públic queia captivat, hipnotitzat, i acabava aplaudint dempeus de manera entusiasta. I al final, els abanderats de casa, amb el seu públic fidel, en perfecta comunió.
I a poc a poc, cap a casa, i el nostre fill que pregunta, trist, si demà no hi haurà Renaixement. Demà no, però tornarà. Ja l'esperem.
Gràcies a l'organització per l'esforç, per la màgia.
Un recull de les meves fotos en aquest enllaç.

Contes a la carta


Desdefinicions (288)

dismunició. Reducció del nombre de bales disponibles; o perquè s’han destruït, o perquè s’han utilitzat.

27 de juliol 2014

96 hores, Àngels Moreno

96 hores, Àngels Moreno
Bromera Edicions, 2014
Sinopsis
Felicitat Llorca viu angoixada per les càrregues familiars, l’estrés del treball i la monotonia de la seua vida. Enmig d’aquesta situació, rep un correu del seu vell amic Ernest, un escriptor en crisi creativa amb qui fa temps que no parla. Ernest li envia una novel·la escrita a partir d’un argument que Feli li va suggerir. Precisament va ser aquesta història la que va originar el distanciament entre els dos. Tan estranyada com encuriosida, Feli s’endinsa en la lectura d’un llibre que la trasbalsarà: amb sorpresa, descobreix que la protagonista del relat s’assembla molt a ella, fins al punt que alguns dels fets que s’hi narren són similars a esdeveniments que s’han produït en el seu entorn.
Guanyadora del XX Premi de Narrativa Ciutat de València, aquesta novel·la d’intriga psicològica es complica quan, simultàniament a la lectura que fa Feli del manuscrit, Ernest apareix mort a casa en estranyes circumstàncies.

26 de juliol 2014

Aquest migdia em proposen participar en un projecte literari. Termini, finals d'agost. No m'agrada tenir coses pendents, i ja he escrit la meva part. Pel que m'han dit, la cosa pinta bé.

25 de juliol 2014

ASTIC AL SOFA

Al campus on va el nostre fill aquest estiu, entre moltes altres coses, visiten llocs emblemàtics de Tortosa i, de vegades, els monitors amaguen pistes que els xiquets i xiquetes han de trobar. A casa, ell també juga a deixar-me pistes, i les escriu en un paperet. Lletres una mica desordenades encara, paraules tendres de 5 anys, missatges que no oblidaré.
Estimar i estimbar només difereixen d'una lletra. Inquietant?

24 de juliol 2014

nanoconte a l'italià

Escric un nanoconte al meu mur del Facebook, i Cinzia Paolucci, un cop més, el tradueix espontàniament a l'italià. Regals de la vida en xarxa.

Per a evitar vanitats malaltisses, sempre es mira al mirall a les fosques..Per evitare vanità malaticce, si guarda allo specchio sempre al buio.

23 de juliol 2014

ploure


Aquesta mena de ploure em recorda els dies que vam passar a Ribadesella. Travessant el pont no estàvem segurs si plovia, i ens havíem de fixar en el riu per notar l’impacte subtil de la pluja, que queia dolçament surant en l’aire. Ens feia gràcia aquella pluja tova, quasi imperceptible, com una carícia tendra després de fer l’amor, i caminàvem abraçats, en direcció a la platja. Els núvols baixos, el riu i el mar, es fonien en un punt, cosits per la pluja; i al costat mateix, els carrers de la part vella del poble on, en aquella hora, s’escanciava alegre la sidra. Érem feliços, amb l’aire esquitxant-nos el rostre, el brogit de les ones de fons, la nit reflectida a l’aigua del riu i una gota, quasi invisible, al vidre de les ulleres. 
.
Fragment del conte "Ploure", inclòs a I un cop de vent els despentina.

22 de juliol 2014

Abans d'ensorrar-se els ulls que miren enrere, els ofreno un present d'olors senzilles que, inevitablement, es marciran.

21 de juliol 2014

paisatge

Per comandes del llibre en paper, us podeu posar en contacte directament amb mi, o a través d'Amazon.
I en format digital a Lulú.

segon

M'hi acosto a pas lent, retinc l'alè l'instant precís, i et caço per sempre, papallona, segon.

Aventura

Ha mentido sin malicia, sin motivo aparente o, al menos, eso cree. Cuando la ha visto llegar por el pasillo del avión ha rogado que el destino le reservase el asiento vacío junto a él, al lado de la ventanilla. Y el destino, por una vez, le ha sido propicio.
El primer contacto físico ha sido sutil. Para facilitarle el paso, se ha puesto de puntillas, sin poder evitar el inolvidable paso de sus cabellos, un leve roce de sus nalgas. No es uno de esos hombres de infidelidad fàcil y, además, está felizmente casado; tal vez se debe a la excitación del primer vuelo en avión, pero, ¡dios mío, qué guapa es!
No sabe por qué ha mentido cuando le ha preguntado su nombre, tal vez se ha dejado llevar por el juego de la aventura, por estar a punto de disputar el espacio vital con las nubes.

Ya en la altura, queda abstraído por el color miel de sus ojos, por el reflexo del cielo en las mejillas. La luz del sol rebota en las nubes i ilumina su rostro medio dormido. No puede dejar de mirarla. Un ligero contacto se estrablece entre sus brazos. Procura no moverse, y se debate entre despertala y seguir mirándola el resto de la vida. Poco antes que la azafata avise que están a punto de llegar, se enamora de la curva de sus hombros.
.
Adaptació fragment conte inclòs a I un cop de vent els despentina. Foto de Fré Sonneveld, extreta de la web Unsplash.

20 de juliol 2014

sobre la 7a Jornada Literària de Cornudella de Montsant

La Jornada Literària de Cornudella de Montsant ha arribat a la setena edició, i vénen cares noves d’amics i amigues de lletres a conèixer el meu poble, i viceversa, però les emocions i neguits són els mateixos.
Seguint la línia encetada des del primer any, he convidat gent que arriba des de moltes direccions: Manel Ollé i el guitarrista Albino Tena, des de l’Ebre, Pere Audí i Jaume Borràs, amb tonalitats prioratines, Montse Farrés i Marta Magrinyà, del Camp, Santi Borrell, del Penedès. Intento fer de Cornudella un punt de trobada, una balma més a la cultura del nostre país, des de la senzillesa, una excusa per a tornar-nos a trobar un altre dia.
L’Ajuntament m’ho posa tot fàcil, em deixa triar com vull la llum de La Renaixença (tènue, demano), si necessitem focus i de quin color, i, amb humilitat, deixen que sigui jo qui doni inici a l’acte.
Comencem amb la ronda de presentacions, i sobrepassem, d’escreix, el límit de cinc minuts que havia donat a cada paraula (sóc un amant de la brevetat). El públic escolta amb atenció quasi reverencial. Tot i haver un nombre d’assistents prou elevat per a aquest tupis d’actes literaris (uns seixanta o setanta, em van dir), el local és molt gran, i l’amplitud dificulta la proximitat.
Després, Manel Ollé i jo mateix fem un nou homenatge a Gerard Vergés, acompanyats de la guitarra d’Albino Tena. Per a mi, ha estat el moment més màgic, llegint Vergés bressolat per la música.
Finalment, Albino Tena ens ha regalat amb simpatia un recital de cançons seves, i d’altres que li agrada cantar.

Com sempre, abans, durant i després, de l’acte, em veig impotent d’arribar a tot arreu, de conversar amb tothom amb el temps i la profunditat desitjada, i passo unes hores dalt d’un núvol, o sobre una corda, no ho sé.
Podeu veure fotos en aquest àlbum.

19 de juliol 2014

contes a la carta

Demà, sé que es llegirà en públic l'últim dels Contes a la carta que he escrit.
Espero amb expectació el resultat.
Pujo camí del meu poble a la teva vora,
riu amic,
i aturo la mirada als teus colors,
fonda antiga.

18 de juliol 2014

pols dels dies


A resguard de la tòxica pols dels dies, l'amenaça dels anys sembla un miratge. Incrèdul constato la pètria realitat.
.
Inspirat en una foto d'Ivana Larrosa, que podeu veure a la magnífica exposició Repòs, que vaig recomanar fa uns dies.

17 de juliol 2014

comunicar?

Quan comunicar-me amb l'exterior és una proesa, que el meu ego defuig.
.

Inspirat per una de les poesies visuals de Toni Prat, com les que podeu trobar al seu llibre La diversió de la paradoxa, o al seu blog. Us convido a escriure què us inspira la imatge.

16 de juliol 2014

Pedra de tartera, de Maria Barbal

L’ombra de la Colometa és allargada, i difícilment un personatge femení podrà suportar-ne la comparació a la literatura catalana. Però Conxa en pot ser una excepció, Conxa podria ser la cosina germana de la Colometa que viu al camp.
Conxa és l’encarnació de la resignació, mestressa d’una vida de la qual no en té el timó, sotmesa al temps, a la terra, a la vida que de tant en tan es mou sota els seus peus i la fa rodar, sense preguntar-li l’opinió, com una pedra de tartera.
El guió de la vida al camp està dictat tirànicament per la feina. Feina, feina, feina, que no s’acaba mai. I les persones i els dies passen pel seu costat, i les mostres de tendresa són sòbries, contingudes, sinceres. I l’amor, també; però també la guerra, i la mort.
“Vaig pensar que el més ric d’aquell país era tanmateix ben pobre.”
“Una llengua és com una eina que cadascú l’agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa.”
“però no sabia com es diu no; jo, que mai ningú no m’havia preguntat què vols?”
“Pressentia que em tocaria encara de ser forta, però no em passava pel cap per quin motiu.”
Maria Barbal serà present al Club de Lectura de Tortosa al mes de setembre per comentar el llibre. Apunteu-vos a clubdelectura@tortosa.cat
I finalment us en llegeixo un fragment:

15 de juliol 2014

Tenir records; però no deixar que els records et tinguin a tu.

14 de juliol 2014

.
Juguen negres, i les blanques també.
L'amor és un joc on, de vegades, cal sacrificar alguna peça.

testimoni


Testimoni del temps que s'esmuny, dels colors de la vida, assedegada esperança.
.
Inspirat en una fotografia de Remei Navarro.

13 de juliol 2014

Poesia des dels balcons 2014

Poesia des dels balcons. Riba-roja, 19 de juliol de 2014.
Més informació en aquest enllaç

Una terra solitària, de Bel Olid

Una terra solitària, de Bel Olid
Editorial Empúries, 2011
Premi Documenta 2000
"Aquesta que hi ha aquí asseguda, amb un remolí enorme i un dit més curt del normal, sóc jo. Tinc gairebé sis anys i acostumo a cantar pel carrer. No entenc gairebé res del que passa al meu voltant però per fi sé llegir i estic fascinada. Hi ha lletres pertot arreu i això és la constant que dóna coherència a un univers una mica més caòtic del compte. És de les poques fotos que he pogut rampinyar després del que la meva mare en diria la gran hecatombe i jo en dic... el principi de la meva vida normal." 

12 de juliol 2014

La condició valenciana, de Francesc Mira

La condició valenciana, de Francesc Mira
Bromera Edicions, 2014
sinopsi
Què és ser valencià? Si es tractara d’un poble normal, molts d’aquests articles de Joan F. Mira serien innecessaris. Però els valencians dubtem del nom del territori –regne, país, comunitat?–, del nom de la llengua –català o valencià?–, dels trets que configuren la nostra identitat...
 A través dels més de setanta articles que recull aquest volum, les reflexions de Joan F. Mira són tan aclaridores com oportunes, especialment quan els valencians hem perdut entitats tan importants com les caixes d’estalvis i la radiotelevisió pública del nostre país.

11 de juliol 2014

Estudi en gris 6


Obertes són un regal; tancades, un secret, una esperança.
.
Inspirat en una imatge de Xulio Ricardo Trigo.

09 de juliol 2014

fulles d'un mateix arbre

Llum de vespre. El sol enfoca les fulles de forma desigual. Les unes, a l’ombra, són d’un verd fosc, apagat, de contorn inapreciable; les altres sembla que irradiïn llum pròpia, grogues, quasi transparents, vives. Ambdues formen part del mateix arbre; no sé si ho saben.

08 de juliol 2014

Bouesia, 2014

El festival de la Bouesia arriba als 10 anys, sota el lema ÈXODE ULTRALOCAL, i visitarà diverses poblacions de les Terres de l'Ebre amb una carrossa.
En aquest enllaç trobareu el programa.

Estimado Amigo?

Reviso correu que han anat automàticament a la carpeta d'SPAM. Llegeixo només algun assumpte curiós, i em pregunto quin criteri han seguit per decidir enviar-me’ls, o quina mena de perfil tinc per a ells:
.
esa barriga me desespera
¿Por qué se cae el pelo en Primavera?
Biomarcadores en orina para el diagnóstico de la infertilidad masculina
Estimado Amigo

07 de juliol 2014

Exemple?

Sense aixecar la vista del mòbil, un pare li diu a la seva filla petita que camina distreta: Mira cap endavant! Exemple? Qui estigui lliure de culpa que tiri el primer mòbil.

eren i són

Eren flors. 
Són records. 
Sempre fràgils.
.
Inspirat en una fotografia de Remei Navarro.

06 de juliol 2014

Tortosa de carrer, de Joan Josep Rovira Climent

Tortosa de carrer, de Joan Josep Rovira Climent
Sinopsi
Sovint passa que a les ciutats carregades d’història, sobretot si tenen seu episcopal –Tortosa n’és un exemple-, són abundants les publicacions dedicades a la mitja dotzena de monuments emblemàtics i a la dotzena de personatges, entre alguns del clergat i altres del món polític, literari o científic; abundants i necessàriament repetitives pel que fa al cos del treball editat, encara que tenen variacions d’enfocament.
L’autor d’aquest llibre dóna per bones totes aquestes publicacions, ho diu molt sincerament, però ha volgut recordar i retratar el poble pla, i la seua vida. El poble és el substrat de la història. Fins i tot aquells teòrics que pensen que la història es mou a cop de personatges genials, hauran d’admetre que, sense el poble, no tindrien soldats per fer la guerra, pedrapiquers per construir les muralles, ni esclaus per aixecar les piràmides. Aquestes pàgines són en honor del poble tortosí. Trobareu fets, costums, treballs propis del poble de carrer. Fer sabó de casa, rentar als safarejos les bugaderes, enllustrar les sabates dels senyors, viatjar en autobús... Unes quantes estampes literàries que intenten fer present i palès allò que per a alguns és passat i escondit.

05 de juliol 2014

Repós, d'Ivana Larrosa

Us convido a no perdre-us l'exposició Repós, d'Ivana Larrosa, a la Sala Antoni Garcia del Museu de Tortosa, que es podrà visitar fins el 27 de juliol. Jo n'he quedat atrapat i hi tornaré per deixar-me emocionar de nou per les imatges.Més informació en aquest enllaç.
Repòs, la instal·lació de l’artista visual Ivana Larrosa, ens trasllada a la sala de reserva del Museu de Tortosa a través de les pròpies obres escultòriques dipositades en ella i de la recerca plàstica de la fotògrafa sobre aquest context inèdit en què es troben custodiades les obres d’un museu  no  exposades al públic. 

Una de les constants en l’obra narrativa i poètica de la fotògrafa és captar la memòria gravada en cada objecte, l’empremta del pas del temps. A través de la fotografia i la videoprojecció així ho fa també a Repòs, adreçant la mirada a l’escultura emmagatzemada a la sala de reserva i a les condicions de conservació dirigides a esmortir el pas del temps i l’acció dels elements ambientals sobre la matèria de l’obra.
L’acció del conservador del museu esdevé el nou context comunicatiu en què es presenta l’obra. L’art s’instal·la fora dels límits del museu, de la voluntat del propi creador, per mostrar-se en el moment més íntim, aquell no preparat per a la mirada. És el moment del repòs, de l’espera mesurada en lúmens, en graus, en tants per cent d’humitat, en la neutralitat dels materials que embolcallen les  peces.
I tot i així, enmig de la prevenció, Ivana Larrosa n’extrau la poètica d’un present neutre que només pretén apaivagar velles ferides. La bellesa de la imperfecció, la força expressiva de l’espera més immòbil, esdevé tema recurrent darrere dels reflexos i les transparències dels materials conservadors: tissú, melinex, policarbonats ...
Suggeridors, els reflexos i les transparències accentuen el gest de les escultures dirigint la mirada de l’artista, més enllà, cap als seus autors, Josep Alcoverro, Innocenci Soriano-Montagut, Santiago Costa, o Agustí Querol.

Un estiu al Priorat, de Pilar Garriga

Un estiu al Priorat, de Pilar Garriga
Sinopsis
En Martí, estudiant de batxillerat, descobreix un dia un poema dedicat a la seva mare. És un poema escrit fa uns vints anys, quan la mare era universitària. El fet és que aquest poema, el va escriure el seu pare, a qui en Martí no ha conegut mai. El noi inicia llavors una recerca del pare, recerca que el durà fins al cor mateix del Priorat, on coneixerà els avis paterns i conviurà amb ells en diferents moments de l'any.
Fer l'ametlla, la verema, l'oliva, menar el tractor, llaurar, desbrossar, esporgar, treure a pasturar les cabres, cuidar el matxo i l'euga, descobrir els racons del mas dels avis, i viure i gaudir d'una terra catalana, autèntica i profunda, vet aquí l'essència del llibre Un estiu al Priorat.
 Pilar Garriga, autora de la trilogia publicada per Barcanova Un estiu a Borneo, L'home del bosc i Un estiu a Tacugama, repeteix els seus personatges (en Martí i la Mont, la Clàudia i la tieta Rosa) en aquesta novel·la juvenil, àgil, de diàlegs ràpids i descripcions acurades.
Un estiu al Priorat és també l'homenatge que l'autora ret als seus pares, pagesos viticultors, veritables àlters egos dels avis d'en Martí.

A partir de 12 anys.

04 de juliol 2014

03 de juliol 2014

7a Jornada Literària de Cornudella de Montsant, els convidats


Un breu resum de la trajectòria dels participants a la 7a Jornada Literària de Cornudella de Montsant, el 12 de juliol:
.
PERE AUDÍ FERRER. (Tortosa, 1956) Mestre des de fa vora 30 anys al Priorat, la seva xafarderia l'ha portat a investigar sobre aspectes de la societat prioratina a inicis del s.XX. Els resultats han obtingut diversos premis als Jocs Florals de Torroja en els apartats d'assaig històric, amb l’obra Cooperativistes, anarquistes i capellans (1910-1923)  i narrativa curta. La seva primera incursió en el camp de la ficció la fa amb Malanyet (Edicions de 1984) on, en clau d'humor, intenta retratar aquesta societat. I, com a polièdrica que és, el llibre es ple de personatges i espais narratius ben diversos. Va xalar molt escrivint-lo i, pel que li comenten els lectors, aquests xalen llegint-lo.
 .
SANTI BORRELL (Vilafranca del Penedès, 1972). "Fragments d'una pedra” és el seu segon llibre de poesia, després d'"Els dies a les mans" (2010), llibre considerat com un dels fenomen editorials, poètics, de l’ any.
Ha organitzat diversos festivals de poesia (com el Festival de Poesia a les Caves, de Sant Sadurní d'Anoia, o la "Kinzena Poetika", de Vilafranca del Penedès). Ha col·laborat amb diversos artistes, ha fet diversos muntatges poètics, ha impulsat diverses iniciatives per Internet, i ha promogut llibres col·lectius, com la "Poesia a la frontera", una antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana. 
 .
MANEL OLLÉ. (Ulldecona, 1954). És llicenciat en filologia romànica. Viu a Tortosa, on ha exercit de professor de literatura catalana a diverses generacions. Ha publicat llibres com L'última vinyeta, El llibre de les abelles o Macianet, el ventallenc, on destaca la seva defensa i amor pel paisatge i la gent arrelada a la terra propera al Montsià i pel seu patrimoni cultural i  lingüístic. Apassionat i emotiu admirador, dels seus antecessors, com Gerard Vergés i Manuel Pérez Bonfill, i també dels seus alumnes.
 .
MONTSE FARRÉS. Nascuda a Vigo el 1953, amb nou anys arriba a Catalunya, fent seva la ciutat de Reus. No ha pres el camí de la literatura, amb l’embranzida que voldria,  fins que ha pogut, fa pocs anys, amb tota la passió que sempre havia desitjat.
Ha tingut cura del llibre “Jaume Juan Magriñà, cor de jazz”, (2012), i la seva passió poètica s’ha vist premiada a diversos certàmens, entre els que destaquen: XII certamen poesia breu a L’esplai d’Olot,  XI Francesc Martí Queixalós,  II Reina Margarida de Prades, diploma d’honor, poesia inèdita Parets del Vallés, Viola d’or, als Jocs florals d’Almoster. El llibre“Converses amb ningú” és el primer que escriu en vers. Té una obra inèdita d’una consistència esperançadora.
 .
MARTA MAGRINYÀ (Reus, 1969). És llicenciada en Ciències de la Informació i ha treballat en comerç internacional i comunicació. L’any 2006 va guanyar el premi literari de l’Ametlla de Mar i, a partir de llavors, ha publicat quatre novel·les amb les quals ha aconseguit molts seguidors fidels. Les seves emocionants històries, ambientades en diferents èpoques, estan plenes de misteri i passions que atrapen els lectors.
Llaços secrets, s’ambienta a la postguerra a la ciutat de Reus, intrigada per l’aparició d’un misteriós foraster. És una intrigant història de valor i amor inesperat dedicada a les persones que, malgrat la foscor d’aquells dies, brillaven amb llum pròpia.
 .
JAUME BORRÀS. Fill de Montbrió del Camp, és un enamorat del Priorat on ha viscut 18 anys. Des de la col·laboració a Radio Falset fins l'impuls en la creació de la revista Lo ViOlí, i per la participació en l'edició d'Estudis Prioratins, lo Jaume manifesta una constant vindicació i reivindicació de la història, els paisatges i la gent de la Catalunya Sud. Ara publica en un llibre més de 120 articles, resultat de 13 anys de posar el dit a l'ull en la columna mensual de la Revista Cambrils. És catedràtic de socials a l'IES Antoni Ballester de Mont-roig del Camp.
 .
JESÚS M. TIBAU. Natural de Cornudella de Montsant (1964) i tortosí d’adopció, fa anys que inicià una història d’amor amb la narrativa breu, amb la qual està a punt de publicar el seu sisè recull amb el títol El noi del costat del padrí. També ha publicat un poemari, però els últims anys viu un idil·li amb la literatura de la realitat, prescindit de la ficció per gaudir, directament, de l’espectacle de la vida, que l’ha portat a publicar dos dietaris: Molles per no perdre’m, i Per no perdre’m les molles.
 .
ALBINO TENA MAURI (Tortosa, 1970). Llicenciat en Filosofia i Ciències de la Educació i Titulat Superior de Música. Docent, intèrpret, cantant, compositor...la seva trajectòria l'ha portat a gaudir com intèrpret i compositor d’estils musicals diferents: rock, pop, música clàssica, música tradicional...

Tots aquests estils i molts altres estan presents a l’hora de crear i d’interpretar. Actualment actua en solitari, formant duet amb la cantant Eva Peransi i també amb el grup de música tradicional “Los Pàndols” amb qui ha editat el CD “Tartà”. Cançons de vi, de beure i de taverna.

02 de juliol 2014

Dones de vidre, de Montserrat Medalla

Dones de vidre, de Montserrat Medalla
Sinopsi
Montserrat Medalla ha triat dones de vidre com a protagonistes dels seus relats. Per què de vidre? Hi té alguna cosa a veure una dona amb una substància dura i trencadissa, transparent o translúcida, i resistent a la majoria d’agents químics ordinaris?  Els cossos en estat vitri es caracteritzen per presentar un aspecte sòlid amb certa rigidesa i que, davant d’esforços externs, es deformen de manera generalment elàstica. Això és el que li succeeix al vidre, però no és, alhora, similar a allò que, sovint, li passa a una dona?

Des d’èpoques remotes, el vidre i el foc estan fortament entrellaçats. L’acció del foc ha aconseguit que el vidre adoptés multitud de formes útils i, també, d’esplèndida bellesa. Hi ha un foc interior que crema contínuament en cadascuna de les dones dels dotze relats que conformen el llibre, un foc en forma de sentiments, de passió, de desig, de voluntat de viure, capaç de transformar l’existència. En aquest recull, us trobareu amb dones fortes i fràgils; mal·leables o amb tremp indestructible segons calgui; de vegades, fetes miques; però, gairebé sempre, amb una enorme capacitat de resiliència. Com el vidre.

279è joc literari

Fa uns dies, passejant per Tortosa, vaig trobar en una porta aquesta imatge. El primer que et passa pel cap és que al Dani se li ha girat molta feina, però les circumstàncies que envolten aquest pòquer amorós poden ser moltes.
Per aquest motiu, m'he animat a ressuscitar els jocs literaris, i proposar-vos que escriviu un text inspirat en aquests quatre personatges.
Pot ser narrativa, poesia, teatre...
El podeu escriure en un comentari o als vostres blogs. En aquest cas, deixeu un enllaç.

01 de juliol 2014

Club de lectura de Tortosa

Fantàstic comiat de la vuitena temporada del Club de lectura de Tortosa, amb el comentari de Del bon humor tortosí, de Joan Moreria, en companyia del besnét de l'autor, que ha tingut cura de l'edició del llibre. Tornem al setembre amb una programació de luxe. 
.
Setembre: Pedra de tartera, de Maria Barbal, amb presència de l'autora.
Octubre, No et miris el Riu, de Mònica Batet, amb presència de l'autora.
Novembre, El carrer estret, de Josep Pla, amb col·laboració de la Fundació Josep Pla.
Desembre, Contes per telèfon, de Gianni Rodari
.
Més informació, a  clubdelectura@tortosa.cat.
Apunteu-vos!
.
Gràcies a la Biblioteca Marcel·lí Domingo i a tot el seu personal, a Sílvia Panisello, per fer-me fàcil la co-cordinació del Club que portem a mitges, als membres fidels del Club que són la base de la seva supervivència i que constitueixen ja quasi una gran família, i també als membres nous, que són molt benvinguts. Gràcies per la col·laboració a Òmium Cultural Terres de l'Ebre, a Antena Cultura de la URV Tortosa, a la Institució de les Lletres Catalanes i a Espais Escrits. 

El millor dels tractats de pau.

Avui mon fill no es vol banyar. Com que fracasso en l'intent de convèncer-lo, faig ús de la jerarquia que encara tinc (quant em durarà?). Diu que està molt enfadat amb mi i, efectivament, mentre li escampo la crema, posa cara de molt, molt, enfadat. Però no es pot aguantar el riure. El millor dels tractats de pau.