23 de març 2015

la ciutat es passeja a sí mateixa

El so dels tambors tenen quelcom de primitiu, de bàsic, que l’impulsa a sortir al carrer quan els escolta o, com a mínim, a treure el cap pel balcó. Si el so, a més, arriba quan la nit comença a fer-se mestressa de l’ànim, l’impacte encara és major. Avui, però, el so no l’agafa per sorpresa, sinó que acudeix a una cita anual, precedida per l’olor de la cera que crema. És Setmana Santa, i la ciutat es passeja a si mateixa vestida de vellut, i la remor de peus acompanya la processó que passa tot just per davall de casa seva. Els misteris llueixen rostres angoixats, llàgrimes de plata cauen sobre les ferides obertes que espantaven el xiquet que va ser un dia. Recorda com l’aterria de petit entrar a l’església i encarar-se al patiment que lluïen les imatges i que el feien sentir culpable, no sabia ben bé per què.

Una fanfàrria de cornetes s’obre camí entre el silenci i els passos, farcits de flors, avancen a ritme humà. Les confrariescompeteixen en nombre i el públic que s’acumula a la vorera  respira en silenci. Una de les vestes el saluda amb el braç des del carrer. Deu ser algú que el coneix i que no sap distingir rere el morat que l’amaga. Respon per quedar bé, però sense massa estridències, per no cridar l’atenció, fins que s’adona que la persona al·ludida és un veí de dalt. Entra al menjador i abaixa el volum de la tele.
.
Foto de Gustau Moreno