Un fragment de la meva novel·la El nostre pitjor enemic, de Cossetània Edicions:
.
El comandant n’ha gaudit poques,
d’autèntiques primaveres. Enyora aquell abril, les gotes de pluja que somreien
agafades a les flors més senzilles del bosc, que el caporal li ensenyà a
identificar amb un nom i una emoció. Els insectes dibuixaven vols que seguien
amb el dit, i n’imitaven el brunzit entre rialles. Els colors despertaven,
enganxats als pantalons quan s’aturaven per seure i repassar les lliçons de la
vida. Agafar-se tan fort a aquell record, preme’l entre els braços sense deixar
que circuli la sang, és una tàctica errònia. S’instal·la a l’excusa que el món
no li ha donat alternatives, no li ha ofert la mà amiga que necessita per
deixar-se anar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada